divendres, 21 d’abril de 2017

Pitjor el futur que el present

Foto: fcbarcelona.cat
Dimecres va ser una decepció, però vist amb la perspectiva de la temporada no va resultar ser cap sorpresa. La irregularitat, a la història del Barça, no acostuma a donar bons resultats en un torneig que només el guanya si és clarament superior a la resta d’equips. Una exigència, aquesta, que fa al Barça diferent a molts altres equips que no els cal ser clarament superiors a la resta per guanyar-la. Així doncs, hem passat de les sis semifinals seguides del període 2007-2013, a només una (2015) en el període posterior. Convida a reflexionar-hi.

Fa temps que penso que el Barça, a la Champions, no té cap urgència. Que cinc títols a la màxima competició, amb només el Milan i el Madrid per davant, no hi ha cap urgència històrica a resoldre. Però a la vegada també em queda la sensació que cada temporada que passa sense un títol en la màxima competició és una oportunitat perduda tenint en el teu equip el millor jugador de tots els temps. Que 4 Champions fa poc per ell, en resum. Crec que encara hi som a temps de resoldre-ho, té 29 anys i si decideix continuar (acaba contracte el 30 de juny de l'any que ve) aquest palmarés es podrà incrementar. Però la qüestió no es resoldrà, només, amb la renovació de Messi, hi ha molta feina a fer de coses que s'han abandonat aquests últims anys.

I caldrà fer-ho bé. I és en això on tinc més dubtes, ja que els que han de prendre les decisions no em generen cap mena de confiança. Decidir el proper entrenador en funció dels resultats d'aquesta temporada n'és una bona mostra.

diumenge, 16 d’abril de 2017

Messi no es rendeix

Foto: fcbarcelona.cat
Les possibilitats d'èxit en aquesta temporada es van extingint poc a poc, com si l'equip anés perdent peces pel camí sense capacitat d'autoregenerar-se. Arriba viu a la setmana més decisiva (cada setmana que avança ho és), però amb unes sensacions no gens bones. Ahir, victòria agònica davant la Reial Societat (3-2, amb doblet de Messi i gol de Paco Alcácer). El Barça anirà diumenge que ve al Bernabéu a tres punts del Madrid i amb un partit més. La victòria serà imprescindible si es vol tornar a guanyar la Lliga, a més d'esperar alguna ensopegada més del Madrid. Molt difícil. Abans, però, la Juve.

El guió és semblant a la cadència de partits post PSG anada; després de la desfeta parisina, victòria agònica davat el Leganés en un mal partit. Aquella vegada hi van haver setmanes per recuperar sensacions, i un parell de partits que van convidar a l'optimisme (Atl. Madrid i Celta). Aquesta vegada no hi haurà aquest marge i caldrà ja posar-s'hi.

Ahir el Barça va sortir viu, per enèssima vegada, gràcies a Messi. L'argentí va fer dos gols (ja en duu 29 a la Lliga i 45 aquesta temporada) i l'assistència a Alcácer pel tercer, mentre la Reial Societat arribava una vegada i una altra fins a la porteria del Barça, sense la punteria necessària. El primer gol d'ells va ser en pròpia porta i el segon fora de temps. A la segona part el Barça no va tenir la pilota (el gran mal del Barça actual) i la Reial ho va tenir tot per poder empatar el partit, si bé no té el davant jugadors que marquin les diferències. El Barça va resistir i es va endur tres punts que serviran, almenys, per arribar al partit de la Juve amb bona cara.

De cara al clàssic, tinc la certesa que el que passi a la Champions determinarà molt aquell partit, si bé el Madrid se sap guanyador (un empat en el clàssic li dona més de mig títol). Al Barça li demano, com a mínim, competir fins al final.

dijous, 13 d’abril de 2017

Sísif (tornar a remuntar)

Foto: fcbarcelona.cat
El partit de dimarts em va deixar regust a final de temporada (i alguna cosa més). Sóc plenament conscient que tal i com estic escrivint això, dijous vinent puc estar escrivint que l'equip espera rival a les semis i que manté totes les opcions a la Lliga. Però els números en fred poden dir unes coses i les sensacions que em van quedar després del partit són unes altres. I si veus el nivell dels equips que queden a la Champions, encara més negre m'ho fa veure tot plegat.

Palmar 3-0 contra la Juve, a priori, és un fet que en si mateix pot passar. És un equip dels grans. que va camí del seu sisè "Scudetto" consecutiu i que ja fa uns anys que arriba lluny a la Champions. Fa pinta que el títol el té a tocar, si bé en aquesta competició no sempre guanya el millor (ja n'he parlat moltes vegades).

El problema no és palmar 3-0 amb la Juve, el problema és la teva irregularitat. Després de remuntar anìmicament el 4-0 de París a la Lliga, amb victòries vitals a Madrid i convincents a casa amb el Celta, han vingut ensopegades imperdonables a Corunya i Málaga quan tenies totes les opcions de poder dependre de tu mateix per poder tornar a guanyar la Lliga.

A la Champions, la desfeta de París havia de servir de lliçó i punt d'inflexió pel que restava de temporada. I no. A la primera, novament escombrats, amb una primera part que em va recordar molt a París, si bé l'equip no va estar tan malament. Va tenir les seves opcions de marcar algun gol que haurien dibuixat un partit més remuntable per la setmana vinent. Però sortir a jugar com es va sortir a jugar dimarts em resulta incomprensible. Jugadors com Sergi Roberto o Umtiti escapen d'aquest anàlisi, amb Messi a banda, és clar, únic generador de perill real.

I ara què? L'equip arriba al tram final de la temporada generant una incertesa tal que tant pots pensar en remuntades miraculoses i ensopegades del Madrid a la Lliga, com caure a la Champions i ser escombrat al Bernabéu. Tot és possible.

El problema real, però, no és perdre la Champions o la Lliga, la clau és veure aquesta clara línea decadent de l'equip. I prendre les decisions correctes. Començant pel proper entrenador.

diumenge, 9 d’abril de 2017

Com el Barça del Tata

Foto: fcbarcelona.cat
El partit d'ahir amplia el catàleg de partits inexplicables de la història del Barça. Un catàleg nodrit abastament décades enrera i que darrerament n'han minvat les aportacions, amb algunes excepcions prou recents (la temporada del Tata). Ahir el Barça va perdre 2-0 al camp del Málaga i veu com el Madrid amplia l'avantatge a 3 punts i amb un partit menys. Fa pinta que no es remuntarà.

Hi ha dies que ja veus d'inici que se surt a jugar amb el cap a un altre lloc (Corunya, Betis ...). Bé sigui per la Champions (dimarts hi ha partit dels grans a Torí), bé sigui perquè alguns jugadors que van sortir a jugar no han donat el rendiment esperat. Fet sabut per la majoria menys per l'entrenador, que continua insistint. Quan va voler rectificar ja es perdia per 1-0. Molt difícil. Intentar endollar-te quan surts desendollat no passa quasi bé mai, i entre aquella errada en defensa i aquella manca d'encert al davant, més l'habitual errada arbitral (un penal clar amb un 1-0 en contra no xiulat), tot acaba sumant per deixar un marcador irremuntable. Totes les derrotes en aquesta Lliga amb equips de la zona mitja baixa (amb l'excepció del Celta).

Un altre tema feridor: Sandro Ramírez. L'exjugador del Barça va marcar i ja en duu 9 a la Lliga, que amb els 6 de Munir deixen en evidència els 3 d'Alcácer pagats a preu d'or. No cal dir res més ... fins que torneu a xiular algú del planter, que en això no hem aprés res. 

Però la culpa no és només dels no habituals i de l'entrenador, també d'aquells que en són habituals. Per començar, ahir Neymar va demostrar que segueix a anys llum de Messi. Pel joc ja ho sabíem uns quants (menys pels manipuladors que volen vendre una realitat que no existeix), però ara també ho sabem per comportament. Al xou de les botes de cada partit (ningú no li podia dir res?), ahir s'hi va afegir una autoexpulsió que deixava l'equip coix. I amb l'afegitó, de regal, d'una possible sanció per dir qui sap què al quart àrbitre. Absolutament impresentable.

S'han dit moltes tonteries sobre Neymar les últimes setmanes, especialment arran del partit amb el PSG. És obvi que ell va ser qui va impulsar l'equip aquell dia, però d'aquí a dir que està en el seu millor moment o que està fent una gran temporada només m'entra per unes ganes de vendre una realitat que no és. Fum.

Sigui com sigui, l'equip ens deixa amb el cul a l'aire a tots els que havíem cregut que arribava en aquest tram decisiu de la temporada amb totes les possibilitats, després de bons partits contra el Celta i Sevilla han vingut ensopegades letals que no permeten tenir la regularitat necessària per guanyar el títol de Lliga. Una Lliga, ara sí, que només pot perdre el Madrid.  

dijous, 6 d’abril de 2017

Endollats

Foto: fcbarcelona.cat
Una excel·lent primera part contra el Sevilla va servir al Barça per guanyar el seu partit (3-0, amb doblet de Messi i golàs de Suárez) i poder seguir amb la seva persecució vers el Madrid. Tot segueix igual i el derby madrileny de la propera jornada es presenta força decisiu.


Ahir ja es va veure des del minut 1 que l’equip arriba al tram decisiu de la temporada endolladíssim: Un Messi amb fam, un Suárez i un Neymar en forma, un Iniesta pletòric, un Busquets que torna a ser l’amo del mig del camp ... Probablement els millors minuts del Barça d'aquesta temporada, al nivell o més del partit davant el Celta. La segona part, a més de fer un descans "actiu, va servir per donar minuts a suplents com Digne, Alcácer o Carles Aleñà, que debutava al Camp Nou. Fa il·lusió veure algú del planter, aviam si no el malvenen per fitxar per 30M d'€ algú de fora ...

Toca esperar, però, una punxada del Madrid (empat o derrota) per a que el Barça torni a dependre d'ell mateix.  Per a que pugui anar al Bernabéu a jugar-se la Lliga amb el Madrird.

dilluns, 3 d’abril de 2017

A manca de Messi, Suárez

Foto: fcbarcelona.cat
Bona victòria ahir a Granada (1-4, amb gols de Luis Suárez, Alcácer, Rakitic i Neymar) que permet al Barça seguir l’estela del Madrid. 9 jornades pel final i tot segueix igual, amb el clàssic que va prenent forma a l’horitzó.

El d’ahir va ser un bon partit del Barça. O potser el millor donades les circumstàncies; mancat de la millor columna vertebral possible (Piqué, Iniesta i Messi) i només amb Busquets com a “guardià de les essències”, l’equip es va saber adaptar en un escenari amb molt a perdre i molt poquet a guanyar per culpa de la victòria del Madrid poques hores abans. Per sort, aquest dimecres els torns aniran canviats.

I en aquest escenari qui millor es va moure va ser Luis Suárez. L’uruguaià, que no rep ni la meitat dels elogis que Neymar, és tant o més decisiu que el brasiler. Ahir va obrir el marcador i va donar l'assistència del 4t gol, a més de ser protagonista en la majoria de jugades de perill de l’equip. També és destacable el partit d’Alcácer, que amb un gol i una assistència va completar els seus millors minuts de blau-grana. Confiança per ell i per Luis Enrique en donar-li minuts i que es puguin convertir, certament, en un relleu de garanties a la davantera. Un altre tema és si calia gastar-se 30 milions d'€ ...

Resten tres partits abans del clàssic. Només em demano una punxada del Madrid per anar a jugar-te la Lliga al Bernabéu. Seria una autèntica final ... Sempre i quan no punxi el Barça, és clar.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...