dilluns, 22 de maig de 2017

La crua realitat


Foto: fcbarcelona.cat

No hi va haver cap miracle. De fet, quasi no havia començat la jornada i les opcions ja s’havien esfumat, amb un gol del Madrid només començar el partit i un gol de l’Eibar que deixava la fita (de guanyar la Lliga) en impossible. Al final, victòria per 4-2 (doblet de Messi, Luis Suárez i Juncà en pròpia porta). El Barça no guanyarà la Lliga tenint el Bota d'Or, sent l'equip màxim golejador de la Lliga i havent encaixat menys gols que el Madrid.

La jornada d’ahir va ser una metàfora del que ha estat la Lliga pel Barça aquesta temporada. El gol de l’Eibar a l’inici del partit tindria el seu paral·lelisme amb els tres punts perduts amb l’Alabès a la tercera jornada de Lliga (queda molta Lliga i bla bla bla...). Després vindrien les ocasions errades, on Suárez hi tindria un paper destacat (tot i tenir un bon registre golejador, és obvi que aquest ha estat inferior al de la temporada passada). En les mateixes condicions, Neymar i Suárez amb una major ràtio golejadora podrien haver donat uns quants punts més en aquesta Lliga (només cal que doneu una ullada a fa un parell de temporades, amb idèntic joc però millors resultats).

El segon gol de l’Eibar serien les punxades a Vila-real o el Benito Villamarín, just quan el Madrid donava símptomes de fatiga per culpa del Mundialet. O Corunya i Málaga, amb l’excusa, en el primer, de la remuntada (estèril) davant el PSG. Abans de la derrota a Málaga el Barça depenia d’ell mateix per guanyar la tercera Lliga seguida.

La remuntada d’ahir és l’sprint final d’aquesta Lliga, amb victòria inclosa al Bernabéu. Igual d’estèril que l’aconseguida davant el PSG. El Madrid guanyava 0-2 a Málaga i tornava a guanyar la Lliga cinc anys després. I té a tocar la segona Champions consecutiva i la tercera en quatre temporades. Qualsevol persona amb dos dits de front faria l’anàlisi que el Barça ja no domina a Europa, ni tan sols l’àmbit domèstic i que cal tornar al que érem: el mig del camp. Gastar els diners en el que toca (aquells que són imprescindibles, només) i tenir, de nou, gent dirigint l’equip i que cregui en el model.

El problema rau, però, en els que han de prendre decisions. Desmantellada la secció de bàsket (que no disposa del seu Messi salvador), el procés de demolició del primer equip de futbol és lent i gradual, gràcies a una generació de jugadors increïble que encara dona els seus fruïts, però sense relleus de nivell. El soci va votar mediocritat i ara en recull els fruits.

dilluns, 15 de maig de 2017

Buscant un Tenerife

Foto: fcbarcelona.cat
Victòria en la darrera sortida a la Lliga d'aquesta temporada (1-4 davant el Las Palmas, amb hat trick de Neymar i gol de Suárez). Tot segueix igual, però, al capdavant de la classificació. Dimecres, el Madrid jugarà el partit ajornat amb el Celta. El Barça necessita que el Madrid perdi mínim 3 punts dels 6 que li queden per jugar. El marge ja és mínim.

El partit no va tenir gaire història. En podria haver tingut en un altre moment de la temporada, amb tantes baixes en defensa i amb un joc prou irregular, salvat per 3 minuts d'inspiració de Suárez i Neymar a la primera part. Però el que ja vinc dient en les últimes setmanes, el Barça ha assolit aquella dinàmica guanyadora típica de l'era Luis Enrique, que enllaça setmanes seguides guanyant independentment del joc de l'equip. Ahir ni tan sols va necessitar de Messi.

De fet, ahir va ser el dia de Neymar, que amb un hat trick va tenir tot l'encert de cara a porta que li ha mancat en molts moments d'aquesta temporada. Ell i Suárez han tingut uns registres golejadors per sota de l'esperable. Potser amb una mica més d'encert no caldria esperar cap ajuda d'un tercer, però la llista de "I si" és llarga (aquella derrota amb l'Alabès, aquell partit al camp del Betis/Málaga/Dépor, aquell gol que no era fantasma al camp del Betis, aquell gol de Ramos al Camp Nou, ...).

Diumenge és l'última oportunitat. No diré que és impossible, he vist coses increïbles, començant per les Lligues de Tenerife (tot just es compleixen 25 anys de la 1a) i acabant amb el 6-1 al PSG. De ben segur que si ara estiguèssim al 92 estaríem dient que impossible, que cóm ha de perdre el Madrid al camp del Tenerife que no s'hi juga res ...

dilluns, 8 de maig de 2017

Esperar

Foto: fcbarcelona.cat
Cada jornada que passa les probabilitats d’èxit es van fent més i més petites. O almenys així ho veig jo. Resten un parell de jornades (tres pel Madrid) i ja quasi es pot dir que o perden un partit o res de res (empatar-ne un parell ho veig altament improbable).

I és una llàstima, ara que l’equip ha agafat la “velocitat de creuer” necessària per guanyar la Lliga. Allò que ha mancat tota la temporada just ho assoleixes ara, quan pot ser que sigui massa tard. Almenys es competirà fins al final, un fet que en algun moment de la temporada he arribat a dubtar.

I això que el partit de dissabte no va ser cap meravella, amb un ambient molt de final de temporada, en aquells dies que sembla que la Lliga ja l’has guanyada o perduda. Un partit que es va posar complicat amb l’empat del Vila-real fins que Messi va dir prou. Ara bé, dissabte el protagonista va ser Neymar. Molt bon partit del brasiler, autor del primer gol i sent el jugador amb més energia de l’equip. Neymar tampoc es rendeix.

Diumenge que ve Barça i Madrid jugaran a la vegada, evitant el fet que un surti a jugar sabent el que ha fet l’altre. Tant de bo sigui un homenatge a aquella primera Lliga de Tenerife (tot just ara fa 25 anys), quan el Camp Nou celebrava més els gols per la ràdio que els que es marcaven al Camp Nou.

dilluns, 1 de maig de 2017

Ser-hi fins al final

Foto: fcbarcelona.cat
Hi ha partits que es desequilibren per petits detalls. I el derby de dissabte passat seria un d'aquests; una errada greu de Jurado posava un partit de cara que fins aquell moment no ho estava. Al final, 0-3 (doblet de Suárez i Rakitic) i tot continua igual amb una jornada menys. Algun candidat per ser el nou Tenerife?

Va ser un derby amb un guió semblant al de les últimes temporades, amb un Barça intentant controlar l'empenta d'un Espanyol que va tenir la millor oportunitat del partit tot just començar. Un escenari que podria haver canviat si el partit s'hagués posat 1-0 al 5'. Per sort no va ser així i el Barça va poder gestionar el partit fins que va aparèixer l'oportunitat, en forma de regal, que Luís Suárez no va desaprofitar. D'aquí al final, l'equip va aprofitar el cop anímic dels "pericos" i amb Messi al capdavant va tancar el partit que, a priori, era més complicat fins a final de temporada.

Dóna la sensació, aquesta vegada de forma definitiva, que l'equip ha agafat aquella regularitat que li ha mancat tota la temporada (4a victòria consecutiva a la Lliga). El problema és que ha arribat tard, ja que no depens de tu per guanyar la Lliga, però si que pot servir per competir-la fins l'última jornada i esperar una ensopegada que cada setmana que passa sembla més difícil ... tant difícil o més com aquelles Lligues de Tenerife o Riazor.

divendres, 28 d’abril de 2017

Encara queda alguna oportunitat

Foto: fcbarcelona.cat
Del partit de dimecres (7-1, amb doblets de Messi, André Gomes, Alcácer i gol de penal de Mascherano, el primer amb el Barça) el pitjor va ser el resultat del Madrid, que no va fallar en la seva visita a Corunya. És el problema de la situació actual a la Lliga, en que necessites que el Madrid deixi de sumar tres punts (com a mínim). Queden, per sort, algunes oportunitats. 

Contra Osasuna, el que més em va agradar és que, amb el 2-1, tot just començada la segona part i amb uns minuts previs de deixadesa, l'equip va saber reacionar, a diferència de molts altres partits aquesta temporada (la llista és llarga): 4 gols en deu minuts, del 57' al 67', i partit liquidat. El tram final va servir per a que Mascherano marqués el seu primer gol amb el Barça, des del punt de penal, com a cloenda festiva a un partit que ja havia començat commemorant el gol 500 de Messi amb el Barça, fet diumenge al camp del Madrid. 500 gols. Si hi penses una estona, una miqueta només, potser te n'adones de l'animalada ...

El partit va servir per a que agafèssin confiança (minuts i gols) jugadors que no han donat el rendiment que s'esperava d'ells, com Alcácer o André Gomes. El primer està arreglant els números en aquest tram final de temporada (7 gols en totes les competicions), però és obvi que ha rendit per sota del que s'esperava d'ell. I ja no parlo dels diners que va costar ...

Ara arriba el derby, en el que no pots fallar (com tots els que queden fins a final de temporada). Un altre partit a cara o creu al camp de l'Espanyol, fet que ja s'ha donat les últimes temporades i, espero, acabi amb el mateix resultats positiu de sempre.

dimarts, 25 d’abril de 2017

Es juga fins quan ell digui

Foto: fcbarcelona.cat
Que sí, que Messi no es rendeix. Ja sé que molts van tenir la temptació de pensar-ho després del partit de dimecres passat davant la Juve, però Messi no es rendeix.

Però és que a més de no fer-ho, Messi va decidir deixar una altra obra d’art pel record, un d’aquells partits que tots recordem on estàvem, què fèiem i amb qui el vèiem. I cóm perdíem els papers amb el tercer gol, el que et dóna una última oportunitat en aquesta Lliga estranya i boja, en que el Barça és capaç de guanyar com ho ha fet el Madrid tota aquesta temporada, en el temps de descompte. Una altra obra d’art al camp del Madrid, allà on guanyar era un fet excepcional i s’ha convertit en rutina en els últims anys (sis victòries al Bernabéu en Lliga en les últimes 9 temporades).

Va ser un bon partit del Barça, per com està l'equip i per contra qui jugava, i amb els jugadors disponibles, en que Messi va ser “Deunostrusenyor”. Va tenir la pilota més que el Madrid (i molt més que a París o a Torí), amb un 4-3-3 amb Jordi Alba i Sergi Roberto als laterals. Bé aquí Luis Enrique deixant-se de possibles experiments. El Madrid començava bé als inicis de cada part i el Barça els acabava millor.

Més enllà del partit pel record que va fer Messi, hi va haver jugadors que el van saber acompanyar: Ter Stegen va fer un gran partit, salvant gols cantats en moments en que la nau es podria haver enfonsat, vam veure un gran Busquets i vam tornar a veure a Sergi Roberto ser protagonista d’un dels moments de la història del club, amb una carrera increïble inici del gol definitiu. I Jordi Alba, demostrant que aquesta associació amb Messi, força genuïna, no mereixia tants minuts de suplència.

Va ser una victòria tan gustosa que no tinc ganes ni que arribi el proper partit i em recordi que encara cal una altra derrota del Madrid (o un parell d'empats), com a mínim, per poder tornar a ser campions.

divendres, 21 d’abril de 2017

Pitjor el futur que el present

Foto: fcbarcelona.cat
Dimecres va ser una decepció, però vist amb la perspectiva de la temporada no va resultar ser cap sorpresa. La irregularitat, a la història del Barça, no acostuma a donar bons resultats en un torneig que només el guanya si és clarament superior a la resta d’equips. Una exigència, aquesta, que fa al Barça diferent a molts altres equips que no els cal ser clarament superiors a la resta per guanyar-la. Així doncs, hem passat de les sis semifinals seguides del període 2007-2013, a només una (2015) en el període posterior. Convida a reflexionar-hi.

Fa temps que penso que el Barça, a la Champions, no té cap urgència. Que cinc títols a la màxima competició, amb només el Milan i el Madrid per davant, no hi ha cap urgència històrica a resoldre. Però a la vegada també em queda la sensació que cada temporada que passa sense un títol en la màxima competició és una oportunitat perduda tenint en el teu equip el millor jugador de tots els temps. Que 4 Champions fa poc per ell, en resum. Crec que encara hi som a temps de resoldre-ho, té 29 anys i si decideix continuar (acaba contracte el 30 de juny de l'any que ve) aquest palmarés es podrà incrementar. Però la qüestió no es resoldrà, només, amb la renovació de Messi, hi ha molta feina a fer de coses que s'han abandonat aquests últims anys.

I caldrà fer-ho bé. I és en això on tinc més dubtes, ja que els que han de prendre les decisions no em generen cap mena de confiança. Decidir el proper entrenador en funció dels resultats d'aquesta temporada n'és una bona mostra.

diumenge, 16 d’abril de 2017

Messi no es rendeix

Foto: fcbarcelona.cat
Les possibilitats d'èxit en aquesta temporada es van extingint poc a poc, com si l'equip anés perdent peces pel camí sense capacitat d'autoregenerar-se. Arriba viu a la setmana més decisiva (cada setmana que avança ho és), però amb unes sensacions no gens bones. Ahir, victòria agònica davant la Reial Societat (3-2, amb doblet de Messi i gol de Paco Alcácer). El Barça anirà diumenge que ve al Bernabéu a tres punts del Madrid i amb un partit més. La victòria serà imprescindible si es vol tornar a guanyar la Lliga, a més d'esperar alguna ensopegada més del Madrid. Molt difícil. Abans, però, la Juve.

El guió és semblant a la cadència de partits post PSG anada; després de la desfeta parisina, victòria agònica davat el Leganés en un mal partit. Aquella vegada hi van haver setmanes per recuperar sensacions, i un parell de partits que van convidar a l'optimisme (Atl. Madrid i Celta). Aquesta vegada no hi haurà aquest marge i caldrà ja posar-s'hi.

Ahir el Barça va sortir viu, per enèssima vegada, gràcies a Messi. L'argentí va fer dos gols (ja en duu 29 a la Lliga i 45 aquesta temporada) i l'assistència a Alcácer pel tercer, mentre la Reial Societat arribava una vegada i una altra fins a la porteria del Barça, sense la punteria necessària. El primer gol d'ells va ser en pròpia porta i el segon fora de temps. A la segona part el Barça no va tenir la pilota (el gran mal del Barça actual) i la Reial ho va tenir tot per poder empatar el partit, si bé no té el davant jugadors que marquin les diferències. El Barça va resistir i es va endur tres punts que serviran, almenys, per arribar al partit de la Juve amb bona cara.

De cara al clàssic, tinc la certesa que el que passi a la Champions determinarà molt aquell partit, si bé el Madrid se sap guanyador (un empat en el clàssic li dona més de mig títol). Al Barça li demano, com a mínim, competir fins al final.

dijous, 13 d’abril de 2017

Sísif (tornar a remuntar)

Foto: fcbarcelona.cat
El partit de dimarts em va deixar regust a final de temporada (i alguna cosa més). Sóc plenament conscient que tal i com estic escrivint això, dijous vinent puc estar escrivint que l'equip espera rival a les semis i que manté totes les opcions a la Lliga. Però els números en fred poden dir unes coses i les sensacions que em van quedar després del partit són unes altres. I si veus el nivell dels equips que queden a la Champions, encara més negre m'ho fa veure tot plegat.

Palmar 3-0 contra la Juve, a priori, és un fet que en si mateix pot passar. És un equip dels grans. que va camí del seu sisè "Scudetto" consecutiu i que ja fa uns anys que arriba lluny a la Champions. Fa pinta que el títol el té a tocar, si bé en aquesta competició no sempre guanya el millor (ja n'he parlat moltes vegades).

El problema no és palmar 3-0 amb la Juve, el problema és la teva irregularitat. Després de remuntar anìmicament el 4-0 de París a la Lliga, amb victòries vitals a Madrid i convincents a casa amb el Celta, han vingut ensopegades imperdonables a Corunya i Málaga quan tenies totes les opcions de poder dependre de tu mateix per poder tornar a guanyar la Lliga.

A la Champions, la desfeta de París havia de servir de lliçó i punt d'inflexió pel que restava de temporada. I no. A la primera, novament escombrats, amb una primera part que em va recordar molt a París, si bé l'equip no va estar tan malament. Va tenir les seves opcions de marcar algun gol que haurien dibuixat un partit més remuntable per la setmana vinent. Però sortir a jugar com es va sortir a jugar dimarts em resulta incomprensible. Jugadors com Sergi Roberto o Umtiti escapen d'aquest anàlisi, amb Messi a banda, és clar, únic generador de perill real.

I ara què? L'equip arriba al tram final de la temporada generant una incertesa tal que tant pots pensar en remuntades miraculoses i ensopegades del Madrid a la Lliga, com caure a la Champions i ser escombrat al Bernabéu. Tot és possible.

El problema real, però, no és perdre la Champions o la Lliga, la clau és veure aquesta clara línea decadent de l'equip. I prendre les decisions correctes. Començant pel proper entrenador.

diumenge, 9 d’abril de 2017

Com el Barça del Tata

Foto: fcbarcelona.cat
El partit d'ahir amplia el catàleg de partits inexplicables de la història del Barça. Un catàleg nodrit abastament décades enrera i que darrerament n'han minvat les aportacions, amb algunes excepcions prou recents (la temporada del Tata). Ahir el Barça va perdre 2-0 al camp del Málaga i veu com el Madrid amplia l'avantatge a 3 punts i amb un partit menys. Fa pinta que no es remuntarà.

Hi ha dies que ja veus d'inici que se surt a jugar amb el cap a un altre lloc (Corunya, Betis ...). Bé sigui per la Champions (dimarts hi ha partit dels grans a Torí), bé sigui perquè alguns jugadors que van sortir a jugar no han donat el rendiment esperat. Fet sabut per la majoria menys per l'entrenador, que continua insistint. Quan va voler rectificar ja es perdia per 1-0. Molt difícil. Intentar endollar-te quan surts desendollat no passa quasi bé mai, i entre aquella errada en defensa i aquella manca d'encert al davant, més l'habitual errada arbitral (un penal clar amb un 1-0 en contra no xiulat), tot acaba sumant per deixar un marcador irremuntable. Totes les derrotes en aquesta Lliga amb equips de la zona mitja baixa (amb l'excepció del Celta).

Un altre tema feridor: Sandro Ramírez. L'exjugador del Barça va marcar i ja en duu 9 a la Lliga, que amb els 6 de Munir deixen en evidència els 3 d'Alcácer pagats a preu d'or. No cal dir res més ... fins que torneu a xiular algú del planter, que en això no hem aprés res. 

Però la culpa no és només dels no habituals i de l'entrenador, també d'aquells que en són habituals. Per començar, ahir Neymar va demostrar que segueix a anys llum de Messi. Pel joc ja ho sabíem uns quants (menys pels manipuladors que volen vendre una realitat que no existeix), però ara també ho sabem per comportament. Al xou de les botes de cada partit (ningú no li podia dir res?), ahir s'hi va afegir una autoexpulsió que deixava l'equip coix. I amb l'afegitó, de regal, d'una possible sanció per dir qui sap què al quart àrbitre. Absolutament impresentable.

S'han dit moltes tonteries sobre Neymar les últimes setmanes, especialment arran del partit amb el PSG. És obvi que ell va ser qui va impulsar l'equip aquell dia, però d'aquí a dir que està en el seu millor moment o que està fent una gran temporada només m'entra per unes ganes de vendre una realitat que no és. Fum.

Sigui com sigui, l'equip ens deixa amb el cul a l'aire a tots els que havíem cregut que arribava en aquest tram decisiu de la temporada amb totes les possibilitats, després de bons partits contra el Celta i Sevilla han vingut ensopegades letals que no permeten tenir la regularitat necessària per guanyar el títol de Lliga. Una Lliga, ara sí, que només pot perdre el Madrid.  

dijous, 6 d’abril de 2017

Endollats

Foto: fcbarcelona.cat
Una excel·lent primera part contra el Sevilla va servir al Barça per guanyar el seu partit (3-0, amb doblet de Messi i golàs de Suárez) i poder seguir amb la seva persecució vers el Madrid. Tot segueix igual i el derby madrileny de la propera jornada es presenta força decisiu.


Ahir ja es va veure des del minut 1 que l’equip arriba al tram decisiu de la temporada endolladíssim: Un Messi amb fam, un Suárez i un Neymar en forma, un Iniesta pletòric, un Busquets que torna a ser l’amo del mig del camp ... Probablement els millors minuts del Barça d'aquesta temporada, al nivell o més del partit davant el Celta. La segona part, a més de fer un descans "actiu, va servir per donar minuts a suplents com Digne, Alcácer o Carles Aleñà, que debutava al Camp Nou. Fa il·lusió veure algú del planter, aviam si no el malvenen per fitxar per 30M d'€ algú de fora ...

Toca esperar, però, una punxada del Madrid (empat o derrota) per a que el Barça torni a dependre d'ell mateix.  Per a que pugui anar al Bernabéu a jugar-se la Lliga amb el Madrird.

dilluns, 3 d’abril de 2017

A manca de Messi, Suárez

Foto: fcbarcelona.cat
Bona victòria ahir a Granada (1-4, amb gols de Luis Suárez, Alcácer, Rakitic i Neymar) que permet al Barça seguir l’estela del Madrid. 9 jornades pel final i tot segueix igual, amb el clàssic que va prenent forma a l’horitzó.

El d’ahir va ser un bon partit del Barça. O potser el millor donades les circumstàncies; mancat de la millor columna vertebral possible (Piqué, Iniesta i Messi) i només amb Busquets com a “guardià de les essències”, l’equip es va saber adaptar en un escenari amb molt a perdre i molt poquet a guanyar per culpa de la victòria del Madrid poques hores abans. Per sort, aquest dimecres els torns aniran canviats.

I en aquest escenari qui millor es va moure va ser Luis Suárez. L’uruguaià, que no rep ni la meitat dels elogis que Neymar, és tant o més decisiu que el brasiler. Ahir va obrir el marcador i va donar l'assistència del 4t gol, a més de ser protagonista en la majoria de jugades de perill de l’equip. També és destacable el partit d’Alcácer, que amb un gol i una assistència va completar els seus millors minuts de blau-grana. Confiança per ell i per Luis Enrique en donar-li minuts i que es puguin convertir, certament, en un relleu de garanties a la davantera. Un altre tema és si calia gastar-se 30 milions d'€ ...

Resten tres partits abans del clàssic. Només em demano una punxada del Madrid per anar a jugar-te la Lliga al Bernabéu. Seria una autèntica final ... Sempre i quan no punxi el Barça, és clar.

dijous, 30 de març de 2017

Insuficient

Parteixo de la premissa que el llistó era difícil d’igualar. Ens ha donat tant que un retorn a l’alçada es fa difícil, i amb l’única cosa que ho pots oferir és amb el nom de l’estadi. El nou o l’actual, m’és bastant igual. Que el nom del camp on jugui el Barça dugui el nom de Johan Cruyff. Sona bé.

Però no. La directiva no ha volgut. I crec que ho haig de dir així, no ha volgut. I ho entenc així (voluntat) perquè, en el fons, no li tenen la consideració que es mereix, ja que en el fons no el veuen un dels seus: entreu a google, feu una cerca i veureu fàcil del què parlo, començant pel president. Amb Cruyff, com amb tants altres personatges de la història del club, hi ha divisió. I ni amb la seva mort se superen aquestes guerres que encara sort que no han acabat amb el club. Han resultat lamentables alguns articles en premsa esportiva (de dubtosa neutralitat) i certs opinadors questionant els mèrits de Johan Cruyff.

El Barça avui dia és el que és per ell, gràcies a ell. El Barça és un altre des del 1988, quan ell va tornar per ser entrenador del primer equip. Els èxits van arribar de la mà d’un estil de joc que, amb els seus matisos (alguns més, altres menys), han situat al club al capdavant de l’elit (només Milan i Madrid tenen més Champions que el Barça, quan Cruyff va arribar el club no n’havia guanyat mai cap).

Ara tot ha quedat amb un camp de futbol encara per construir (veurem cóm i quan), una estàtua (en una iniciativa que no sorgeix del club) i canviar el nom d'un carrer, decisió que no depèn del club. Insuficient.

dilluns, 20 de març de 2017

No es rendeixen

Foto: fcbarcelona.cat
Important victòria ahir davant el València (4-2, amb doblet de Messi, Luis Suárez i André Gomes) per seguir a distància del Madrid. Ara, la típica i inoportuna aturada per partits de seleccions, per després enfilar les deu últimes jornades de Lliga, la Champions i la final de Copa. El millor de la temporada.

El d’ahir era el típic partit amb molt a perdre i poc a guanyar. El Madrid havia fet la feina el dia abans i l’objectiu era deixar les coses tal i com estaven abans de començar aquesta jornada de Lliga. En aquest context, quasi millor jugar primer. I després, esperar la punxada.

El partit va respondre a les expectatives. Perillós (el València és capaç de guanyar i ser golejat al Camp Nou), entretingut (6 gols amb remuntada inclosa) i amb suspense fins l'últim minut, una punxada (més) a aquestes alçades de la lliga si que seria definitiva.

El partit va seguir en la línia dels darrers partits (amb l'excepció de Corunya), amb un Barça que genera moltes ocasions (18 gols en els últims 5 partits de Lliga) i que alhora també li fan més gols (6 gols en els últims 5 partits). Amb el 3-4-3 Luis Enrique ha aconseguit activar un equip que estava "mort" després del 4-0 a París, però dóna la sensació que en els partits de més exigència aquest sistema canviarà al 4-3-3 habitual.

El partit d'ahir va servir per a que Messi segueixi incrementant les seves estadístiques golejadores (25 a la Lliga, 41 en el global de la temporada, 8 temporada consecutiva marcant més de 40 gols) i per a que André Gomes s'estreni amb el Barça (justament contra el seu exequip). Aviam si aquest gol serveix per canviar a dinàmiques, la inversió econòmica feta per alguns jugadors exigeix uns resultats que de moment no estan arribant.

dilluns, 13 de març de 2017

Aterratge forçós

Foto: fcbarcelona.cat
El retorn a la terra va ser dur. El Barça va perdre ahir en la seva visita a Riazor (2-1 gol de Suárez) i torna a no dependre d’ell mateix per guanyar el títol. Tornem a començar.

No va ser un parti gaire diferent dels que ens té acostumats l'equip aquesta temporada, malgrat la bona dinàmica de resultats en el darrer mes en aquesta competició i el gran partit jugat contra el Celta la setmana passada. Ahir, l'equip va tornar a la irregularitat que l'ha marcat tota aquesta temporada, sense ni tan sols poder apelar a l'èpica quan el marcador ja era desfavorable.


L’excusa (t’agradi o no) és que es venia de dimecres, amb tot l'esforç que va suposar. No dic que no, però aquesta lectura és interessada: el Barça va sortir a jugar el partit d’ahir amb mig equip diferent del dimecres (Rafinha i Neymar no hi eren, i Iniesta, Rakitic i Umtiti estaven a la banqueta). I el Dépor també havia jugat partit intersetmanal, anava igual de descansat que el Barça. Sigui com sigui, el Barça va presentar un 11 més que suficient per guanyar un equip que lluita per no baixar a segona. Ahir l'equip va sortir a jugar sabent-se guanyador i va acabar perdent un partit que pot costar la Lliga. Resten 11 jornades i necessites una punxada del Madrid i (molt probablement) guanyar al Bernabéu. I tu no fallar més, ésclar.

dijous, 9 de març de 2017

Més que una remuntada

Remuntada històrica en el partit de tornada davant el PSG (6-1, amb doblet de Neymar, Messi, L. Suárez, Sergi Roberto i Kurzawa en p.p.). El Barça es classifica pels quarts de final de la màxima competició per 10a temporada consecutiva. 

No recordo res semblant. Potser, el que més s'hi apropa és el 5-4 davant l'Atl. Madrid a la Copa del 97, el de Pizzi "macanudo". Però ahir ho supera.

Van ser tres partits en un. El primer va durar fins el 3-0, seguint el guió planificat (marcar cada 22 minuts i mig) amb gols impossibles (el segon encara no he entés com va acabar dins). A partir del 3-0 el PSG va fer un pas endavant i va generar suficient perill per acabar marcant el gol que tornava a deixar el llistó impossible. Calia fer-ne tres més en poc menys de mitja hora. En aquest tram de partit, Ter Stegen seria decisiu.

El que va passar del 88 al 95 és inexplicable. El gol de falta de Neymar, el penal al cap de dos minuts i el gol de Sergi Roberto en la darrera jugada del partit convertia en possible un fet improbable. La mare de totes les remuntades.

El Barça és un altre des del 4-0 a París. La decisió de Luis Enrique de no seguir a la banqueta la temporada vinent més l'aposta pel 3-4-3 han estat el punt d'inflexió que necessitava aquest equip per redreçar el rumb. Ara mateix, el Barça segueix endavant a la Champions i a la Lliga depén d'ell mateix per guanyar-la, més la bala de la Copa. Tot és possible després del que vam viure ahir.

Aquesta generació de jugadors, encapçalada per Messi, ja té l'únic títol que li mancava, la remuntada més increïble de la història.

diumenge, 5 de març de 2017

El gust de jugar bé i guanyar

Foto: fcbarcelona.cat
Gran victòria del Barça ahir davant el Celta (5-0, amb doblet de Messi, Neymar, Rakitic i Umtiti) abans de rebre el PSG en el partit de tornada de la Champions. El Barça segueix líder i espera els francesos en el millor escenari possible.

Probablement ahir vam veure un dels millors partits de l'era Luis Enrique. D'aquells partits que quan passis llista de la seva etapa com a entrenador, posaràs al capdamunt, no gaire lluny del 0-4 al Bernabéu o la final de la Champions. Un gran partit contra un gran equip i a portes de rebre el PSG. El pla des del 4-0 s'ha seguit escrupulosament, ara caldrà que tot surti de cara dimecres que ve.

Però tornem al partit d'ahir. Leo Messi. Amb el primer gol n'hi ha prou. Rep d'esquena al mig del camp, es gira, encara a porta, retalla dos jugadors i xut ajustat on el porter no hi arriba. 1-0 i el partit que s'inclina cap al bàndol blaugrana, que si no ho havia fet abans havia estat per mala sort, amb la jugada del doble pal de Suárez i Messi. Entremig de tot això, Neymar, amb un punt de forma envejable i que sembla que ha recuperat la punteria, marcant de jugada en dos partits seguits. El d'ahir va ser de museu.

La segona part va seguir amb el joc de la primera, completant, per fi, un partit sencer de bon joc. Insisteixo, contra un dels millors equips de la Lliga (el Celta ha guanyat al Barça de Luis Enrique en tres dels sis partits jugats). Fins i tot Umtiti es va sumar a la festa estrenant-se com a blaugrana. I Busquets, també, completant un bon partit, després dels dubtes dels darrers partits. 

A tot això cal afegir que amb el d'ahir el Barça encadena 19 partits seguits sense perdre a la Lliga (una volta sencera): la darrera derrota va ser, justament, davant el Celta (4-3). El Barça ha pres el liderat de la Lliga en el millor moment. Dimecres continua sent molt difícil, però la prèvia haurà estat la desitjada i, a més, ens haurem donat el gust de tornar a veure l'equip jugar bé a futbol i guanyar.

dijous, 2 de març de 2017

L'últim servei

Foto: ara.cat
La victòria ahir davant l'Sporting (6-1, amb gols de Suárez, Messi, Neymar, Rakitic, Alcácer i en p.p.) combinada amb l'empat in extremis del Madrid amb el Las Palmas (3-3) situa el Barça, de nou, líder del campionat, una situació inimaginable fa poc més d'una setmana. El millor escenari possible abans del partit amb el PSG ja s'ha donat. Ara toca conservar-ho i ampliar-ho, si és possible.

La notícia d'ahir, però, no és aquesta, encara que sembli mentira. La notícia és que Luis Enrique va anunciar que el 30 de juny plega com a entrenador del primer equip.

Reconec que no sóc molt de Luis Enrique. Ho era del Luis Enrique jugador, era una altra època i venia del Madrid, i això ens "posava" una mica. Jugadors que en el seu moment et feien "trempar" i com a entrenadors no tenen perquè generar els mateixos sentiments (segur que faríem una llista ben llarga i variada). Dit això, agraït pels serveis prestats i molta sort allà on vagis.

De moment, el primer efecte de la decisió anunciada ahir és que el Barça torna a ser líder de la Lliga, fet que no passava des de l'ensopegada a casa amb l'Alabès. Més que ser líder (el Madrid té un partit pendent), la qüestió és que el Barça depén d'ell mateix per conquerir la tercera Lliga consecutiva.

I mentrestant, tocarà decidir qui serà el proper entrenador del Barça. Tremolo només de pensar a qui li tocarà porendre aquesta decisió ...

dilluns, 27 de febrer de 2017

Vius

Victòria en la visita al Calderón (1-2, amb gols de Rafinha i Messi) i el Barça que salva un "match ball" per la Lliga. Tot segueix igual a la classificació, amb el Madrid per davant a un punt i un partit menys.

A manca de futbol, em miro els números per ser optimista: 17 jornades seguides sense perdre a la Lliga (ja fa quasi una volta sencera del 4-3 a Balaïdos), equip màxim golejador, amb el Bota d'Or (Messi), segon equip menys batut (Ter Stegen té aprop el “Zamora”). A més, amb el d’ahir ja són 9 punts guanyats als últims minuts de partit, els dos del dia del València, els del Leganés, o els empats "in extremis" a Anoeta, Vila-real i Benito Villamarín. La competitivitat no l’ha perdut l’equip.

El partit d’ahir va tenir un guió ideal. M’explico; sobreviure a una primera part on ets molt inferior (grandiós Ter Stegen), i aprofitar les teves oportunitats a la 2a part, sabent que tens el millor jugador de la història. Qualsevol pla que no s’ajusti a això se’m fa difícil pensar en altres opcions per poder guanyar, especialment amb equips d’alt nivell competitiu (com és l’Atl. Madrid). Un altre tema és si aquesta estratègia és valida per remuntar l'eliminatòria amb el PSG (diríem que no).

A diferència del partit amb el Leganés (potser la derrota amb el PSG era massa recent), els jugadors es van mostrar més motivats i, si bé el joc no va millorar massa del de darrers partits, almenys l’actitud va ser una altra, ni que sigui celebrant els gols. A manca d'altres coses, demano competir la Lliga fins al final.

dilluns, 20 de febrer de 2017

Depriment

Foto: fcbarcelona.cat
La victòria agònica contra el Leganés (2-1, tots dos de Messi) és l'única cosa positiva d’una altra nit per oblidar. Al Barça, a la Lliga, li queden els resultats (duu 16 jornades seguides sense perdre), si bé un intueix que això, tard o d’hora, deixarà de ser un argument quan apareguin rivals de major entitat i la diferència de punts amb el Madrid ja sigui insalvable. Mentrestant, fum per poder seguir dient allò de “vius a les tres competicions”.

El partit d’ahir va començar amb bones intencions per part de tots, amb ganes de passar pàgina ràpid del partit de dimarts. El gol de Messi al minut 4 va donar la sensació que allò podia acabar en golejada, però res més lluny de la veritat. Ter Stegen va retardar l'empat del Leganés amb diverses aturades de mèrit (està en un gran moment de forma) i va endarrerir tant com va poder un empat que acabaria arribant. Entremig de tot això, l'equip descompost, incapaç de generar més perill que un equip infinitament inferior, salvat per un penal absurd en el darrer minut i que Messi convertiria sense cap tipus de celebració, en una de les imatges de la temporada. Poques victòries del Barça en el darrer minut recordo tan poc celebrades com la d'ahir.

Més enllà d'un acte de fe, caldria alguna cosa més objectiva on poder-nos agafar. Per creure en remuntades o remotes possibilitats a la Lliga (que no depén del Barça) prèviament caldrà alguna cosa, dic jo, com ara un bon partit (el del Calderón és una oportunitat i així ho hauria de veure l'equip). Aquesta setmana sense futbol hauria de servir per fer teràpia col·lectiva, començant per l'entrenador.

dijous, 16 de febrer de 2017

Exequip

Foto: fcbarcelona.cat
El Barça va ser golejat (4-0) en l'anada dels vuitens de final de la Champions davant el PSG i té quasi impossible seguir endavant en la competició. 

En l'era Messi el Barça ha estat eliminat als vuitens de la Champions dues vegades, jugant sempre la tornada fora de casa: la temporada 2004-2005 (el Chlesea) i la temporada 2006-2007 (el Liverpool). Per tant, aquesta podria ser la primera vegada que cau eliminat en vuitens jugant la tornada a casa. A més, seria la segona temporada consecutiva sense arribar a les semis d'aquesta competició, després de fer-ho sis temporades consecutives en el període 2007-2013 (darrer any Rijkaard, les 4 de Guardiola i la del Tito).

Pel que fa a remuntades amb un marcador així ... doncs seria la 1a vegada, no hi ha precedents a Europa. En el cas del Barça, i en el cas de l'era Messi, hi la remuntada al Milan amb un 2-0 en el partit d'anada la temporada del Tito, o el 2-1 al camp de l'Arsenal la temporada que s'acaba guanyant la Champions a Wembley. Resultats a anys llum del 4-0.

Són dades per posar en context el resultat de l'altre dia, abans d'empassar-nos el fum que ens voldran vendre abans del partit de tornada sobre possibles remuntades i altres històries. L'equip duu tota la temporada mostrant senyals de debilitat, sobrevivint amb el talent individual, però desparegut com a conjunt. I és clar, quan et trobes un equip com els francesos, t'acaben passant la mà per la cara.

diumenge, 12 de febrer de 2017

Felicitat incompleta


Per fi 90 minuts rodons. Golejada a Vitòria contra el rival a la final de Copa (0-6, amb doblet de L. Suárez, Neymar, Messi, Rakitic i Alexis en p.p.). El Barça manté distàncies amb el Madrid a la Lliga.

El d'ahir va ser el partit que el Barça ha tingut més controlat en les darreres setmanes. I és que veníem de molt avall, amb el regust agredolç del partit de Copa amb l'Atl. Madrid o els partits inclassificables amb el Betis o l'Ath. Bilbao.

I del control va venir un dels gols més elaborats que li recordo al Barça aquesta temporada, com és la jugada del primer gol: Neymar, Rakitic, assistència d'Aleix i gol de Suárez. Jugada de les que feia temps que no vèiem. El gol va venir precedit per una gran intervenció de Ter Stegen, que va salvar un contra u. L'alemany està en un molt bon moment de forma.

Amb el gol l'Alabès ja no va aixecar cap i els gols es van anar succeïnt, alguns de forma involuntària, com el quart. La resta del partit va servir per donar minuts a Iniesta, per a que vagi agafant el ritme, i per provar a Sergi Roberto en el mig del camp, ja que el lateral dret semblava que podia tenir un nou inquilí ... Però no, la felicitat ahir no podia ser completa. Una entrada desmesurada del jugador de l'Alabès Theo va provocar una luxació en el turmell d'Aleix Vidal, que el deixa ko pel que resta de temporada. Una putada. Un dels jugadors que millor havia començat l'any, amb gol o assistència per partit jugat i que demanava pas en l'11 titular, trencat per una acció fora de lloc que no va ser sancionada ni amb falta.

Sigui com sigui, el Barça arriba de la millor manera a l'eliminatòria de Champions, recuperant els seus homes clau, amb el trident amb la punteria afinada i amb la porteria en bon estat de forma. Si a tot això li poguèssim afegir un millor joc, l'equip seria ferm candidat a tornar guanyar la Champions.  

dijous, 9 de febrer de 2017

Sense arbres no hi haurà bosc

Foto: fcbarcelona.cat
Empat en la tornada de les semis de Copa davant l’Atl. Madrid (1-1, gol de L. Suárez) i el Barça que es classifica per a la final de Copa, la quarta consecutiva. L’única vegada que això havia passat a la història del club va ser als anys 50, el Barça de les Cinc Copes (entre el 51 i el 54).

Mirat amb perspectiva, el que està aconseguint aquest equip aquests anys, amb el denominador comú de Leo Messi, és inimaginable. Són 7 finals de Copa en els últims 9 anys, quant entre el 1999 i el 20008 no hi va arribar ni una sola vegada (sembla mentirà, oi?).

El problema és que si treus la perspectiva i focalitzes el moment no hi ha motius per ser optimista i si per estar preocupat. Que el partit de dimecres no acabés amb una derrota clara va ser per l’atzar (el penal xutat fora per l’Atl. Madrid) i per Cillessen, que està demostrant l’encert del seu fitxatge. La resta és un desert amb l’oasi que tots ja sabem, Messi, i amb l’esperança que el retorn de Busquets i Iniesta retorni certa pausa i quelcom de control a l’equip. Sense ells l’equip es torna vulgar.

El dubte que tinc ara és si aquesta dinàmica negativa en el joc es pot revertir (estem a febrer, prou d’excuses). Si és que si, optimisme per les dues competicions en la que no depens de tercers (Champions i Copa) i un punt d’esperança a la Lliga. Si és que no, ni l’Alabès ho posarà fàcil.

diumenge, 5 de febrer de 2017

A manca de joc, gols

Foto: fcbarcelona.cat
Victòria en el partit de Lliga contra l'Ath. Bilbao (3-0, gols d'Alcácer, Messi i Aleix Vidal) i el Barça que se situa segon a un punt del Madrid (que té dos partits pendents de jugar).

Dóna la sensació que Luis Enrique prioritza la Copa (i la Champions) abans que la Lliga, veient els 11's inicials. Ahir un munt de canvis respecte de l'equip titular que va jugar al Calderón, i reservant Iniesta i Busquets per dimarts (o ja pensant amb la Champions d'aquí a 10 dies). En part és lògic jugar-te-la en aquella competició on ho tens més de cara per assolir l'èxit (a la Lliga depén de dues punxades del Madrid, com a mínim, per poder dependre d'ell mateix), però amb la plantilla que hi ha i els diners invertits caldria esperar alguna cosa més. 

Per exemple, jugar millor. Dels tres anys de Luis Enrique aquest és el de pitjor nivell de l'equip, sense gaires diferències amb les últimes temporades de Rijkaard o la temporada del Tata. Només hi ha una diferència, però capital: el trident. I dins del trident, Messi, és clar. Dóna la sensació que només amb això n'hi pot haver prou, per sobre de joc, sistemes o tàctiques. Ahir, l'Ath Bilbao mereixia anar al descans amb un marcador molt més favorable que el 2-0 que hi reflectia, gràcies al primer gol d'Alcácer amb el Barça a la Lliga i a una nova genialitat de Messi.

La segona part ja va fer baixada (sense cap millora en el joc) i va servir per donar relleu a molts jugadors, entre ells Messi, pensant de cara a la tornada de Copa i propers esdeveniments. Aleix Vidal va seguir en la seva línia d'aprofitar els minuts que li donen, amb Umtiti de titular la ratxa de victòries continua i Ter Stegen ja torna a ser el porter que tots volíem abans que Claudio Bravo. Ahir amb el 0-0 va posar una mà que va salvar un gol cantat. Porters i davanters, com el Madrid (encara que faci mal s'ha de dir).

dijous, 2 de febrer de 2017

La "pegada"

Foto: fcbarcelona.cat
Important victòria en el partit d’anada de les semis de Copa al Calderón (1-2, gols de Suárez i Messi). El Barça encarrila l’eliminatòria i va camí de la que seria la seva quarta final de Copa consecutiva. Inaudit.

Va ser un partit una mica revival, com aquells enfrontaments dels anys 90 amb un munt de gols per  a cada equip, amb remuntades impossibles en un sentit o altre. Ahir no hi va haver remuntada ni un munt de gols, però poc va faltar tal i com va anar el partit, especialment a la segona part.

De fet, el Barça va tenir l’eliminatòria sentenciada a la primera part, amb un primer gol que va fer molt mal a un equip que juga com ningú gestionant el marcador. Aquest fet va truncar els plans dels blanc i vermells, que no es van reposar fins a la segona part. 

Després del descans el Barça va ser clarament atropellat per un Atl. Madrid que no va estar encertat. Les baixes d'Iniesta i Busquets es noten molt en aquest equip que cada vegada té menys el control dels partits. Si ja amb ells s'han fet mals partits, sense ells difícilment millores.

La sort en ambdós casos és que no seran baixes de llarga durada i que ben aviat estaran al terreny de joc. Mentrestant, l'equip sobreviu en la competició que quedava més a mà mentre la Champions ja treu el nas a l'horitzó. A manca de regularitat a la Lliga, el Barça es fa fort en les competicions tipus ko.

dilluns, 30 de gener de 2017

Empat immerescut

Foto: fcbarcelona.cat
Empat en la visita al camp del Betis (1-1, gol de L. Suárez) i el Barça que es torna a allunyar del Madrid (4 punts). A dos partits de distància i els blancs amb un partit encara pendent de jugar. La Lliga torna a fer pujada quan el camí semblava que planejava.

Parlar del partit d’ahir sense parlar del joc (inexistent) del Barça o de l’errada arbitral que va suposar no donar gol a una pilota que va entrar mig metre dintre de la porteria és no explicar la veritat.

Per tant, ho explico per ordre. Em semblen incomprensibles els primers 75 minuts del partit d’ahir. No vull cap excusa més, ja n’hi ha prou d’arguments infantils. Tot queda desautoritzat veient la reacció de l’equip després del gol del Betis, generant més ocasions i perill que en els 75 minuts anteriors, com si de cop i volta un interruptor hagués activat els jugadors d’una llarga migdiada. Fins aleshores el partit del Barça és infame, impropi de l’equip que ha dominat el futbol tots aquest anys: pilotes perdudes sense més, errades en passades no forçades, incapacitat de generar res més enllà de Messi. Ja fa anys que tinc assumit que el que vaig viure de l’any 2008 al 2012 no ho tornaré a viure, que hi ha jugadors irrepetibles que ja han marxat (Xavi) o que quan ho facin (Iniesta, Messi) el seu relleu serà missió impossible (i més amb els dirigents que hi ha ara), però el que no és normal és sortir a jugar ahir com es va sortir a jugar, sense gaire més marge d’error i amb un Madrid tocadíssim que amb la punxada se li torna a donar una vida que havia perdut (i que no va desaprofitar, com era de suposar).

Dit tot això, el gol legal no concedit ahir (entra dins la porteria més de mig metre) és d’un grau de impresentabilitat impressionant. Una competició que mou tants diners no es pot permetre adulterar el resultat d’un partit d’aquesta manera (la jugada es produeix al 78, qui sap que podria passar fins al final). Un resultat del que pot dependre un títol.

Ja no hi ha més marge per més ensopegades. 42 punts a la jornada 20 situa l'equip al mateix nivell de la temporada 2006-2007, una temporada de no massa bons records.

dissabte, 28 de gener de 2017

A semis una vegada més

Foto: fcbarcelona.cat
La golejada davant la Reial Societat en la tornada dels quarts de final de Copa (5-2, amb doblet de Denis Suárez, Messi de penal, Luís Suárez i Neymar) situa al Barça a les semis de Copa per setena temporada consecutiva, fet que no passava des de les temporades 1924-1930 (!). L'hegemonia del Barça al llarg de tots aquests anys en aquesta competició és inqüestionable. Celta i Alavès jugaran l'altra semifinal. 

Si fa un mes pensàvem que el Barça no tenia fons d'armari, després d'haver-ho afirmat a prinicipi de temporada, ara sembla que sí, que si que en tenim. Tornem-hi. Tot va en funció del resultat, està clar. El que jo crec respecte de la banqueta del Barça és que a hores d'ara només Umtiti és un suplent amb garanties de titular, i que l'altre jugador que podria complir perfectament aquest perfil és Aleix Vidal, qui crec que no està tan lluny de Sergi Roberto ara mateix. 4 assistències i un gol en els seus últims 5 partits l'avalen, i només havent jugat de titular dos d'ells.

En canvi, les coses al mig del camp no estan tan clares. Busquets i Iniesta no tenen cap relleu que els equipari (com si passa amb Umtiti a la defensa), i Rakitic crec que encara està un pas per davant d'André Gomes, Denis o Rafinha. Arda funciona molt millor davant que al mig del camp, com ho està demostrant aquesta temporada (ja duu 13 gols el turc). 

El que passa ara és que el Barça ha agafat aquella ratxa que tant carcteritza l'equip de Luis Enrique. Una mica més d'encert dels de davant (Luis Suárez ha recuperat finor i Neymar poc a poc va fent gols) i després Messi, és clar, que va per davant de tots. Si a això hi afegim l'eliminació del Madrid en aquesta competició i les punxades a la Lliga tenim el "combo" perfecte. 

dilluns, 23 de gener de 2017

Doncs si, canvi de dinàmica

Foto: fcbarcelona.cat
Victòria a Ipurúa (0-4, amb gols de Denis Suárez, Messi, Luis Suárez i Neymar). El Barça tanca la primera volta a bon ritme, després de les ensopegades de principi d’any.

Des del clàssic el Barça acumula en Lliga 4 victòries i un empat (Vila-real). Una bona ratxa que es va trencar per l’aturada nadalenca i el partit de Copa a San Mamés. La majoria de partits guanyats des d’aleshores són golejades, a casa i a domicili, en ambdues competicions. La dinàmica positiva es consolida, doncs.

Ahir, però, no va ser un partit diferent del de Sana Mamés a la Copa, ja que l’he citat. Aquell dia el Barça va trigar en endollar-se, i quan ho va fer perdia 2-0 (i ja no va poder remuntar). Ahir no. L’Eibar no té el potencial de l’Ath. Bilbao i el Barça ho va aprofitar. Des de l’1-0 el partit va ser un altre, gràcies a un Messi estel·lar i a un Ter Stegen que va fer el seu millor partit aquesta temporada.

L’equip també es va saber sobreposar a la lesió de Busquets (menys greu del que va semblar en el moment), amb un Rakitic fent de pivot amb un resultat molt més que acceptable. Qualsevol cosa, si us plau, abans que Mascherano de mig centre ...

El partit va servir per donar minuts a Aleix Vidal, i aquest ho va saber aprofitar fent una assistència a Neymar per a que marqués el seu primer gol de jugada des del mes d’octubre. Tot molt rodó.

L’equip ha agafat velocitat de creuer i el calendari del Barça i del Madrid convida a ser molt més optimista que fa poc més de quinze dies. Amb el vist-i-plau del Sevilla, és clar.

dissabte, 21 de gener de 2017

Canvi de dinàmica?

Foto: fcbarcelona.cat
Victòria dijous en el partit d'anada dels quarts de Copa a Anoeta (0-1 gol de Neymar de penal). Molt bon resultat pel partit de tornada i el Barça que trenca una ratxa negativa de 10 anys sense guanyar a Donosti.  

El Barça sembla haver entrat en dinàmica positiva. Dic sembla, ja que només són tres partits i en calen uns quants més per afirmar-ho, però aquesta és la sensació que tinc tal i com va anar el partit de l'altre dia. Un partit que perfectament es podria haver perdut o empatat, poques diferències amb el de Lliga, en que l'equip només va poder rascar un empat. Cap domini (especialment a la segona part) i exposat a una Reial que sembla haver pres la mida al Barça, tot i la derrota. En canvi, el Barça sembla haver trobat aquell punt d'encert de cara a porteria que ha mancat en molts moments de la temporada. Especialment d'un Neymar que a poc a poc sembla que va recuperant sensacions, lluny encara, però, del millor Neymar que hem vist al Barça.

Potser en aquest canvi de dinàmica també hi té a veure que ha coincidit amb dues derrotes seguides del Madrid (una a la Lliga i un altra a la Copa), que semblava invencible. Tot ajuda. En 10 dies, de tenir un títol coll amunt (la Lliga) i un altre on calia remuntar (la Copa), ara estem amb un escenari de tenir peu i mig a semifinals de la Copa i la Lliga no tan coll amunt. El futbol és així ...   


dissabte, 14 de gener de 2017

Un partit molt benvingut

Foto: fcbarcelona.cat
Golejada en partit de Lliga davant el Las Palmas (5-0, amb doblet de Luis Suárez, Messi, Arda i Aleix Vidal). Partit rodó, per fi, després d'un inici d'any difícil.

Ha estat un partit rodó quan menys ho esperava. Per començar, moltes rotacions: Piqué i Sergi Roberto a la grada i Neymar i Iniesta a la banqueta. Un 11 amb uns quants canvis respecte dels últims partits, canvis que aquesta temporada no han funcionat. Però avui si.

El partit ja ha començat amb un Barça endollat que ha marcat en la primera rematada a porta (Luis Suárez). El jugador uruguaià ha recuperat aquell instint que en alguns moments d'aquesta temporada semblava haver perdut, per molt que a la taula de golejadors estigui al capdavant (ell i Messi duen 14 gols a la Lliga). D'aquí fins al descans les ocasions s'han anat succeïnt sense l'encert necessari. A la segona part, però, el Barça ho ha corregit i ha liquidat el partit en un quart d'hora brillant, amb gols de Messi, Luis Suárez i Arda Turan. El cinquè ha estat d'Aleix Vidal en una gran jugada. El jugador català ha fet un molt bon partit, que encara fa més incomprensible el seu ostracisme. És una de les coses que més em costa d'entendre de Luis Enrique, que Aleix Vidal no tingui més minuts, un relleu que li aniria molt bé a Sergi Roberto i, de retruc, a Busquets (podent situar al reusenc en la posició de migcentre).

També m'ha agradat André Gomes, que ha fet el seu millor partit des que és jugador del Barça. Només que hagués estat una mica més fi en la rematada s'hauria estrenat com a golejador.

Ara només cal continuïtat (individual i col·lectiva), allò que l'equip no acaba de trobar aquesta temporada.

dijous, 12 de gener de 2017

Tot costa molt

Foto: fcbarcelona.cat
El Barça va remuntar ahir l'eliminatòria de Copa davant l'Ath. Bilbao (3-1, amb gols de Messi, Luís Suárez i Neymar de penal) i ja està als quarts de final. Divendres se sabrà el rival. 

No va ser un passeig. A priori un podia pensar que davant l'Ath. Bilbao, a casa, la cosa podia ser senzilla. Però no, pel Barça ara com ara no hi ha cap partit fàcil. La pressió alta de l'Ath. Bilbao (l'enèssima vegada que ho practica davant el Barça) incomodava l'equip en la sortida de la pilota des de darrera, fins al punt que més d'una vegada Cillessen la va haver de "rifar" al mig del camp. El gol de Luis Suárez, en la primera rematada a porta desencallava un partit que fins aquell no estava sent gens cómode.

La segona part va començar amb  un penal a favor (per fi!) que acabaria amb la sequera de Neymar (per fi també!). L'eliminatòria es posava de cara, però duraria poc per culpa del gol de l'Ath. Bilbao en la seva única rematada a porta (de fet seria la única vegada en tot el partit). Amb què poc li fan un gol al Barça. El partit es desencallaria amb un nova genialitat de Messi, un llançament de falta, el tercer consecutiu. Tres gols que permeten seguir viu a la Copa i no despenjar-se encara més a la Lliga.

Del partit d'ahir em quedo amb el retorn del trident, un gol de cada un, fet que feia mesos que no succeïa. Tant de bo sigui un punt d'inflexió com el de 2015, també en un 11 de gener.

dilluns, 9 de gener de 2017

Irregulars

Foto: fcbarcelona.cat
Empat amb sabor a derrota en el retorn del Barça a la Lliga (1-1, gol de Messi). El Barça es distancia una mica més del Madrid (5 punts i un partit pendent) i ja és tercer a la Lliga, superat pel Sevilla (un punt més). El títol de Lliga sembla una utopia ara mateix.

I ho sembla no per una qüestió numèrica (és obvi que 5 punts sobre 63 pendents és poc, deixeu d’utilitzar aquest argument!) sinó per una qüestió de regularitat, que és el que li ha mancat al Barça aquesta temporada. Que li manca per culpa del joc? Probablement, però el debat del joc està superat, almenys per mi, des de fa ja uns anys. Amb Luis Enrique això és el que hi ha: Es va fiar tot al trident quan aquest potser no existeix. És Messi i la resta.

Luís Suárez i Neymar estan rendint per sota de la temporada passada. L’uruguaià, amb un o dos punts d’encert inferior a la temporada passada, suficient per no desencallar partits com els d’ahir. I el brasiler ... què podem dir? No marca un gol des del mes d’octubre, una bogeria. I encara hi havia qui deia que era el successor de Messi. Que si, que no s’amaga, que és valent, però un davanter del Barça no pot estar amb aquests números a meitat de temporada. Ahir va errar ocasions de resum humorístic de final d’any.

El partit d’ahir va ser curiós. D’una banda, penso que l’equip va jugar un bon partit, millor que en dies que han acabat amb victòria. Però la manca de finor, de rematada, conjuntament amb una transició defensiva horrible van condemnar a una nova gesta a l’equip en un partit fora de casa (ja ha perdut el compte). El Barça va salvar un punt en l’últim sospir gràcies a Messi, que hauria de tenir la renovació “ad eternum” signada de fa mesos.

La Lliga està impossible per la regularitat que mostra un i que mostra l’altre. Que pot canviar? Si, clar, però fins a dia d’avui no tinc on agafar-me per pensar el contrari. I tot això sense parlar dels àrbitres.

divendres, 6 de gener de 2017

Tot resta

Foto: fcbarcelona.cat
Derrota en l'anada dels vuitens de Copa davant l'Ath. Bilbao (2-1, gol de Messi). La tornada, dimecres que ve. Tocarà remuntada.

El Barça de Luis Enrique ha estat fidel a la tradició de no guanyar el primer partit de l'any (2015 derrota a Anoeta, 2016 empat a Cornellà). Aquest any, potser, l'inici menys dolent, ja que el marcador és remuntable gràcies al gol de Messi de falta.

Va ser un partit que va tenir de tot. Per començar, un inici de partit del Barça decepcionant, incapaç de superar la pressió de l'Ath. Bilbao (no és cap novetat, ho duu fent des de 2009 en aquella final de Copa). Dues pèrdues van originar els dols gols de l'Ath. Bilbao en tres minuts que deixaven una eliminatòria molt coll amunt en tan sols mitja hora. A partir d'aquí, però, un altre guió de partit.

Un guió condicionat per dues errades arbitrals greus, com la no expulsió d'Aduriz per una agressió a Umtiti, i la no senyalització d'un dels penals més clars que recordo en un camp de futbol. Sovint costa entendre algunes decisions, més enllà dels coneixements o les capacitats. I la tecnologia no em dóna la sensació que serà la sol·lució, ja ho vam veure en la final del Mundial de Clubs.

El Barça va sortir a jugar la segona part picat més per l'àrbitre que pels dos gols en contra, amb Messi i un gran Neymar (molt bons minuts del brasiler) el Barça aconseguia retallar distàncies en el marcador i generar ocasions suficients per no tan sols empatar sinó acabar guanyant el partit.

El tram final del partit, però, va deixar en evidència un dels problemes més grans de l'equip aquesta temporada, la nul·la capacitat de crear joc, especialment quan els equips es tanquen darrera. I tant és si ho fan amb 11, 10 o 9 jugadors. Ahir el Barça va jugar els últims 10 minuts amb dos jugadors més i va ser incapaç de xutar més d'una vegada a porteria (la del pal de Messi). La banqueta no aporta sol·lucions, comparació que fa mal quan veus el Madrid amb els seus suplents que és capaç de treure els partits endavant. Ahir el Barça va jugar amb un 11 molt titular (la temporada passada es va guanyar amb Munir de titular, per cert).

L'eliminatòria és remuntable i la derrota pot quedar en una anécdota, però l'equip és incapaç de mantenir una certa regularitat (no enllaça més de 4 victòries seguides aquesta temporada). Convindria fer-ho, ja que la competència és molt dura i aquell punt de sort que cal aquest any està permanentment ubicat a 600 km de distància ... us imagineu el Madrid perdent un partit contra 9 jugadors?

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...