diumenge, 24 d’abril de 2016

Maquillatge

Golejada per seguir al capdavant (6-0, póker de Luis Suárez, Messi i Neymar). El Barça manté el pols amb l'Atl. Madrid i el Madrid. Queden tres jornades per acabar la Lliga.

Jugar malament i guanyar. Ahir vam tenir un nou capítol d'aquest tram final de temporada que al Barça (i a mi també) se li està fent molt llarg. La Lliga es donava per descomptada i ara l'equip es veu amb l'obligació d'haver de "tornar a guanyar" el títol. I està costant molt.

La primera part del partit d'ahir és incomprensible. Després d'un relatiu bon partit amb el València (tot i la derrota) i una golejada balsàmica (basada en l'encert) davant el Dépor, ahir no esperava un Barça que semblava que no s'hi jugués res (?). El Madrid i l'Atl. Madrid havien fet la feina hores abans (i la faran fins a final de temporada) i el Barça va sortir a jugar com si encara fos líder amb un munt de punts d'avantatge. I no. El Barça va jugar amb foc en els primers 45 minuts i  no es va cremar perquè al davant hi havia l'Sporting amb més de mig equip suplent.

A la segona part, Messi va decidir que no volia regalar aquesta Lliga i l'equip va reaccionar. Va activar la resta del trident, col·laborant en la lluita per ser màxim golejador de Luis Suárez i per a que Neymar torni a ser el que era. Els que el critiquen per caminar o perquè s'allunya de l'àrea per un tema de confort no en tenen ni puta idea.

El Barça no està gens bé (assumir-ho estaria molt bé), per molt que el marcador digui una altra cosa. La millor notícia és que l'equip disposarà d'un descans (no volgut) que potser ajudarà a una recuperació mental més necessària que mai.

dijous, 21 d’abril de 2016

Quan la pilota entra

Foto: fcbarcelona.cat
La victòria ahir a Riazor (0-8, amb póker de Luis Suárez, Messi, Neymar, Rakitic i Bartra) va servir per acabar amb la ratxa negativa de 4 partits sense guanyar a la Lliga i poder mantenir el primer lloc una setmana més. Queden només quatre jornades per acabar el campionat.

La diferència del partit d'ahir amb el del València s'explica per l'encert del Barça de cara a porta: Els dos primers gols en els primers tres xuts a porta. I a l'altra porteria, la situació contrària, amb un Dépor que va xutar més a porta que qualsevol dels rivals que han guanyat al Barça en aquestes últimes jornades.

A la segona part, amb el tercer gol, el partit va quedar liquidat, i va servir per a que el trident recuperés sensacions: Luis Suárez va jugar un partit perfecte, amb 4 gols i 3 assistències, mentre que Neymar aconseguia acabar amb la seva sequera golejadora (el seu joc, però, encara ha de millorar).

Calia una victòria per acabar amb la ratxa negativa i per mantenir el liderat (no hi ha xarxa ja que l'Atl i el Madrid també van guanyar). El Barça depén d'ell per guanyar el títol però sap que ho haurà de guanyar tot, perquè els perseguidors no fan pinta de defallir.

dilluns, 18 d’abril de 2016

Malson

Foto: fcbarcelona.cat
La derrota ahir amb el València (1-2, gol de Messi) deixa el Barça sense marge d’error en el que queda de Lliga. Resten cinc jornades i dóna la sensació que l’Atl. Madrid i el Madrid no deixaran escapar aquest regal tan inesperat.

Jo ahir tenia la sensació que guanyaríem. Així com dimecres no ho veia clar, ahir era més optimista: partit al Camp Nou, rival de menys nivell i una qüestió numèrica (tres partits seguits perdent? Impossible). I el partit va començar corroborant aquesta sensació; els millors minuts del Barça del darrer mes van ser ahir contra el València en la primera mitja hora, just fins el primer gol.

Ja ho sé això del futbol, que a vegades, quan ho fas millor, no guanyes. Al Barça li ha passat algunes vegades aquesta temporada, però just en la direcció contrària. Per tant, per ser justos, hem de parlar de la sort tant quan ens beneficia com quan no. Ahir va tocar creu en un partit que en condicions normals en fas quatre.

Ara bé, la derrota d’ahir no s’explica només amb la sort. Si tu jugues un bon partit però no tens encert, almenys deixa la porteria a zero. Ahir el València va marcar el primer gol sense xutar a porta i en va fer un segon abans del descans en la seva tercera aproximació a l’àrea de Bravo. Quedaven 45 minuts i el partit ja feia molta pujada.

La segona part va ser esbojarrada, amb un Barça buscant de la manera més ràpida possible buscar l’àrea rival. Ho va aconseguir unes quantes vegades, però ho feia sense encert en la rematada (dos gols en els últims tres partits de Lliga). Messi, en l’enèsima ocasió, ho va aconseguir, però va resultar insuficient per remuntar. Tercera derrota consecutiva i l’abisme a un pas.

Ni l’equip està fos físicament ni se l’hi ha oblidat jugar, l’anàlisi és multivariant: mental, manca d’encert, jugadors que estan en un mal moment (Neymar), inèrcia perdedora (tard o d’hora acabarà, el tema és quan) i manca de solucions des de la banqueta (en forma de canvis i en forma de direcció). Tot junt i tot a la vegada. Un malson.

dijous, 14 d’abril de 2016

Caiguda sense fi?

Foto: fcbarcelon.cat
Adéu al triplet i a la possibilitat de guanyar dues Champions seguides. El Barça va perdre ahir 2-0 en el partit de tornada dels quarts de final de la Champions i queda eliminat de la competició.

El Barça que va sortir a jugar ahir al Manzanares era un equip desconegut. Va sortir a especular amb el resultat i quan va tocar atacar, va estar desencertat. La primera part és una continuació del joc de l’equip dels últims dies, clarament inferior quan el rival és de nivell. I això que l’Atl. Madrid tampoc és que mossegués en excés: tres rematades als primers sis minuts i després a especular, ja que l’eliminatòria seguia oberta. Però el Barça no en sap d’especular. Ahir ho va intentar i en va sortir escaldat. El gol de Griezmann abans del descans obligava a canviar la dinàmica del partit.


A la segona part el Barça va anar a més (sense fer res de l’altre món), però va aparèixer l’altra gran carència de l’equip en aquest moment de la temporada: l’encert. No és que fos cap allau de joc, ni d’ocasions, però si que es va generar com per fer-ne algun. A vegades, i això és un intangible, dóna la sensació que un equip guanya quan més hi creu, i amb l’Atl. Madrid encara més. El desenllaç de la Lliga del Tata és un exemple d’això que dic. No em serveix de consol el no penal xiulat a l’últim moment, la sensació és de derrota justa i és així com ho sento, més enllà de fets quantificables (va ser més merescut l’Iniestazo havent xutat molt menys a porta aquell dia).

El cop és dur perquè ho vèiem aprop (un altre triplet), perquè la ratxa de 39 partits sense perdre feien l'equip invencible. I no. Ni era invencible ni pensar en triplets (dos consecutius!) és ser realista. Queda la Lliga, amb avantatge encara. Cal trencar aquesta mala ratxa. Cal aixecar-se i seguir. 

dilluns, 11 d’abril de 2016

Ens ho hem cregut massa

Foto: fcbarcelona.cat
La derrota a Anoeta (1-0) hauria d’activar totes les alarmes. Ho dic en condicional ja que em dóna la sensació que alguns confonen optimisme amb realisme. L’equip no està bé i el primer és admetre-ho, més enllà de parlar de números (l’equip li treu 3 punts d’avantatge a l’Atl. Madrid i 4 al Madrid). No cal esperar a que aquesta avantatge ja no hi sigui per buscar solucions, millor fer-ho quan aquesta encara hi és.

I és que el Barça duu ja uns quants partits que dóna la Lliga per guanyada. Ha estat tan gran la distància (+9 i +12) que tothom ha pensat més amb la Champions. Que ho fem nosaltres, els seguidors, d’acord, però els jugadors haurien de competir cada partit de Lliga com si aquesta avantatge no existís. És més, la millor manera d’estar a la Champions és competint la Lliga. O no recordem que el Barça només guanya la Champions quan guanya la lliga?

dimecres, 6 d’abril de 2016

Encara sort

Foto: fcbarcelona.cat
Victòria per la mínima en el partit d’anada dels quarts de final de la Champions (2-1, tots dos de Luis Suárez). El Barça remunta un partit que tenia coll amunt i anirà al Calderón sabent que qui està obligat a marcar és l’Atl. Madrid. Tot i que marcar un gol donaria molta tranquil·litat ...

La primera part del partit d’ahir va ser una continuació del de l’altre dia amb el Madrid: sense idees al davant i sense encert en el remat. L’Atl. Madrid, en canvi, gol en la primera rematada entre els tres pals. És el que té la Champions. I si no va fer el segon va ser gràcies a Ter Stegen. L'expulsió de Torres al minut 35 canviaria el partit, especialment a la segona part.

En els primers 20' de la segona part el Barça va atropellar l'Atl. Madrid, que encara va sortir prou viu d'aquell tram de partit. De fet, el 2-1 arriba quan la intensitat ja no era la mateixa i el Barça ja no arribava igual a l'àrea dels blanc-i-vermells. Vist el vist, un bon resultat (al descans no ho veia gens clar), si bé un 2-1 és un resultat que et deixa sense "xarxa" per al partit de tornada. La obligatorietat de marcar la té l'Atl. Madrid, però el Barça viurà molt més tranquil si marca un gol. 

El partit d'ahir deixa com a bona notícia el retorn de Rafinha després de la seva lesió a principi de temporada. Un reforç de luxe per aquest tram definitiu.

diumenge, 3 d’abril de 2016

El pitjor homenatge

Foto: fcbarcelona.cat
Algun dia havia de passar ja que res és etern. El problema és que la derrota ha arribat contra el Madrid, amb gol de Cristiano Ronaldo en els darrers minuts en el dia de l'homentage del barcelonisme a Cruyff (derrota per un gol a dos, amb gol de Gerard Piqué). El Barça que veu reduït el seu avantatge vers l'Atl. Madrid (6 punts) i el Madrid (7 punts). Resten set jornades per acabar el campionat i encara hi ha feina per fer.

Em venen sentiments contradictoris del partit d'ahir. D'una banda, i ho escric en primer lloc, pocs retrets hauria de tenir un equip que ha aconseguit una ratxa descomunal de partits sense perdre (39, un rècord increïble). De l'altra, però, des del disgust de perdre en un dia històric, el de l'homenatge a Cruyff. Sap greu que el protagonisme d'aquest dia històric quedi per l'etern rival.

El partit d'ahir va ser estrany, per dir-ho d'alguna manera. Ni vaig tenir sensació prèvia de clàssic ni vaig veure massa passió de clàssic en els jugadors durant el partit. El Barça va fer un bon inici, suficient per haver-se avançat en el marcador si Luís Suárez hagués estat més encertat. A partir del minut 30, però, el guió del partit va canviar, amb un Madrid que va deixar de donar patades i va començar a sortir de la cova, tot i no generar gaire perill. Aquest dinàmica es tornaria a donar a la segona part, si bé amb més encert de cara a porta. El gol de Piqué, però, enlloc de donar tranquilitat al Barça va esperonar al Madrid, que es va refer ràpid en una jugada molt afortunada (la centrada de Bale va dibuixar una paràbola ideal després de rebotar en Jordi Alba). A partir d'aquí, el Barça va jugar el seu pijtor futbol, donant al Madrid l'oportunitat de guanyar un partit que tampoc havia demostrat massa interés en fer-ho fins aquell moment.     

De cara als propers partits, penso que aquest "clàssic" ha de provocar "coses" a l'equip, començant per l'entrenador. L'onze tipus potser cal que comenci a no ser-ho tant, donant oportunitat a aquells que durant aquesta temporada han de mostrat sobradament que tenen el mateix nivell per sortir d'inici (Sergi Roberto), i donar relleu a aquells que potser el necessiten. No és ser avantatjós, podeu mirar el partit al Bernabéu i podreu veure que això que dic va funcionar perfectament.

No s'arriba al partit amb l'Atl. Madrid amb el millor resultat possible, però com diria Johan, un cop ja trencada la ratxa, ja saps que dimarts no trencaràs la ratxa. I des d'aquest punt de vista, ja tens més opcions de guanyar, oi?

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...