dimecres, 29 d’abril de 2015

Atropellar

Foto: ara.cat
Partidàs i golejada (6-0, amb gols de Messi (2), Luis Suárez (2), Neymar i Xavi). El Barça es ventila el Getafe en un dels millors partits de la temporada.

El Barça va completar ahir un dels seus millors partits d'aquesta temporada. Si hi havia algun tipus de dubte de quin partit veuríem (els dubtes habituals del seguidor culer, entre els que m’hi incloc), aquests van quedar ben aviat resolts. Per començar, Messi es va marcar un “Panenka”, ampliant el repertori de genialitats del millor de la història. Amb el partit ben encarat, i amb el Barça pressionant i robant a pilotes a camp contrari, els jugadors van decidir competir a qui feia el gol més bonic: Suárez, Xavi i Neymar van marcar gols dels que es recorden, com el joc i les formes, molt d’un Barça no gaire llunyà. Resulta clarivident que l’equip ens estigui oferint els millors minuts de futbol d’aquesta temporada quan s’ha posat a jugar de forma més reconeixible. A mi m’agrada, i molt, però sabré reconèixer els mèrits, també, d’haver-ho fet quan no m’agradava però es tiraven els partits endavant. Potser aquí radicarà el gran mèrit de l’entrenador aquesta temporada, si és que aquesta era la intenció inicial (ser més directes quan no es pot tenir el control), o bé això ha esdevingut per la inèrcia de la temporada.


Messi, amb els dos gols d’ahir ja en duu 38 a la Lliga (a un de Cristiano), i 49 en el total de la temporada. Si a aquests números els hi afegim els de Neymar (32) i Luís Suárez (21), tots tres ja en sumen 102 aquesta temporada (i 49 assistències), quan encara queden 7 partits per jugar (tant de bo siguin 8). Crec que ja podem afirmar que és la millor tripleta davantera de la història del Barça, tenint en compte que Luís Suárez es va perdre un bon tram de la temporada per la sanció que havia de complir, sinó el centenar de gols ja fa setmanes que l’haurien assolit. Aquest és, indiscutiblement, el gran canvi respecte de temporades anteriors; el Barça ja no depèn només del millor de la història.

diumenge, 26 d’abril de 2015

Camí de la vuitena


Importantíssima i brillant victòria del Barça ahir en el derby a Cornellà (0-2 amb gols de Neymar i Messi). El Barça tanca el cicle de partits clau amb les seves opcions intactes (seguirà sent líder al final d'aquesta jornada) i inicia una setmana que pot ser decisiva a la Lliga, en la que el Madrid recull ara el els partits de màxima exigència deixats enrere pel Barça (Vigo, Sevilla i València).

El d'ahir va ser una reedició, en el seu inici, del partit amb el Sevilla, amb una molt bona primera part i una segona part millor jugada que aquell dia; u, perquè el Barça no va encaixar cap gol del no res i dos, perquè amb l'expulsió de Jordi Alba, l'equip encara es va activar més i va generar ocasions suficients per haver deixat un resultat pel record. La victòria al camp de l'Espanyol fa que el Barça tanqui el cicle de partits difícils amb un 7 de 9 punts possibles i ara toca veure què és capaç de fer el Madrid amb aquests mateixos rivals, amb l'afegit que el Barça tindrà, a priori, partits de menor exigència fins la visita al Calderón. Això i que cada vegada queden menys jornades per acabar, és clar.

Tant dimarts com ahir hem tornat a veure el millor Iniesta, justament quan el Barça ha estat menys vertical que d'altres vegades i ha tingut un major control del partit (només cal veure la diferència amb el dia del València). Si el Barça es presenta al tram més decisiu de la temporada amb la seva "columna vertebral" en forma (Piqué, Busquets, Iniesta, Messi), l'optimisme està més que justificat. 

Pel final deixo Xavi, que amb el d'ahir va sumar 500 partits a la Lliga amb el Barça. Set títols de Lliga, 57 gols i 96 assistències. Xavi, que a l'estiu passat semblava clar que marxava, i que aquest estiu sembla que també, demostra amb els seus minuts que no sobra en aquest equip, sinó més aviat al contrari. No sé si ja ho té fet o no, però tinc clar que encara li queda futbol suficient com per encara estar algunes temporades més. I quan marxi que no ho faci gaire lluny, ja que té un lloc en el club que li espera ... 

dimecres, 22 d’abril de 2015

I sense messidependència

Font: fcbarcelona.cat
El Barça ja és de nou a les semifinals de la Champions, després de guanyar per 2-0 (tots dos de Neymar) en el partit de tornada dels quarts de final vers el PSG. És la setena semifinal en aquesta competició en les últimes vuit temporades, la vuitena de les últimes deu. No hi ha cap equip a Europa que s'apropi a aquest registre.

Em va agradar molt com va preparar Luis Enrique el partit, posant d’inici l’11 titular que tots recordarem d’aquesta temporada (alternant Bravo amb Ter Stegen). Amb això deixava clar que no hi havia partit d'anada que valgués, s'havia de sortir a guanyar i punt.

El Barça ha estat tant superior al PSG en aquesta eliminatòria que no li ha calgut ni la millor versió de Messi. Ahir l’equip va desconnectar ben ràpid qualsevol possibilitat de dubte, marcant aviat (el primer gol va arribar en el minut 12) i tancant l’eliminatòria abans del descans. La resta del partit va fer baixada, fins al punt que ja al descans Luis Enrique va començar a reservar  jugadors de cara als propers compromisos (Iniesta, Busquets). 

Del partit d'ahir em quedo amb la jugada d'Iniesta en el primer gol del Barça. Una jugada espectacular, d'un jugador al que des de molts sectors se l'ha criticat amb poca generositat. Cap sorpresa, d'altra banda. Iniesta ha de continuar sent un referent de l'equip, i ho ha de continuar sent les properes temporades. Que se'l vegi menys que temporades enrere, més enllà d'estats de forma puntuals també hi té a veure la forma de jugar, en que els jugadors que habiten en el mig del camp tenen una menor incidència en el joc.

Amb la feina feta a la Champions (les semis són d'aquí a 15 dies), toca centrar-se en la Lliga i en aquesta final de dissabte. Guanyar-la és clau perquè el Madrid, ara, recollirà els equips que ha deixat el Barça en aquesta competició en les últimes cinc jornades (Celta, Sevilla, València ...).

diumenge, 19 d’abril de 2015

Rosa d'Abril


Victòria molt soferta per 2 - 0 davant el València (gols de Luís Suárez i Messi) i el Barça que resisteix una setmana més a dalt de tot. Queden 6 jornades i un partit per acabar aquest "Tourmalet" del mes d'abril a la Lliga: Cornellà. 

Em costa molt i molt recordar una primera part com la d'ahir del Barça, tant inferior a un equip (un dels millors de la Lliga, això si). Podríem pensar en el clàssic de fa poques setmanes, si, però ser inferior al València a casa teva són figues d'un altre paner. Que el Barça acabés els primers 45' sense encaixar cap gol només s'explica per cóm és aquest esport, un dels pocs en que no et cal ser el millor per guanyar una batalla. Ahir, el València va tenir una gran oportunitat d'endur-se un molt millor resultat del Camp Nou (fins i tot va tenir un penal a favor aturat per Bravo), i va acabar perdent el partit, per la manca d'encert i perquè, a la segona part, el Barça va millorar en una de les poques coses que se li poden exigir: tenir un millor control de la pilota. És el que passa quan acumules jugadors no creatius al mig del camp ...

I és que no és la primera vegada que l'invent de Mascherano al mig del camp (amb Busquets i només un jugador creatiu, Xavi o Iniesta) no li funciona a Luis Enrique. Qualsevol cosa que s'allunyi de l'esquema Busquets (Mascherano), Rakitic i Iniesta (Xavi) té perill de no funcionar. De fet, aquesta mancança la té molt ben detectada Messi, que ahir va haver d'intervenir més del que és habitual en el mig del camp, associant-se tant com va poder amb Xavi. Els bons busquen els bons ... A la segona part la cosa va millorar perquè l'equip va tenir més la pilota gràcies a l'entrada de Rakitic i la recuperació de la posició de central per part de Mascherano. I el València, amb menys pilota, ho va acusar, tant en el joc com en el físic.

El Barça, doncs, ha acabat sumant 4 de 6 punts possibles contra dos grans equips, Sevilla i València, puntuació que posarem en valor quan el Madrid se'ls trobi, amb la mateixa cadència (a fora amb els sevillans i a casa amb els valencians). Mentrestant espera el Derby, crec que el partit més difícil dels dos que té el Barça aquesta setmana.

dijous, 16 d’abril de 2015

Amb la superioritat dels grans equips

Foto: fcbarcelona.cat
Victòria de prestigi a París (1-3, amb gols de Luís Suárez (2) i Neymar). El Barça, amb un peu i mig a les semifinals de la Champions. Toca rematar la feina dimarts que ve al Camp Nou.


El Barça ahir em va recordar aquells grans equips que veia de petit de l'antiga Copa d'Europa: equips que guanyaven sempre, independentment de cóm jugaven i juguessin contra qui juguessin. Tenien els millors jugadors, i amb això en tenien prou quan el joc no arribava. O bé defensivament eren inexpugnables. El Barça va combinar moltes d'aquestes coses ahir; té, molt probablement, el millor trident atacant mai vist que et resol partits sense necessitat d'excel·lir en el joc. I quan cal, defensivament ha estat inexpugnable (Madrid, Atl Madrid, City o el mateix PSG són bons exemples d'això que dic). El Barça, aquesta temporada, competeix millor que juga.  

Vida més enllà de Messi. L'arribada de Neymar i Luís Suárez ha servit per dies com els d'ahir; quan no arriba Messi, hi ha Neymar. I si no, Luís Suárez. L'uruguaià va completar ahir el seu millor partit en el millor escenari possible, deixant enrere el partit desencertat de l'altre dia a Sevilla. I Neymar sembla que ha tornat, després d'un parell de mesos força absent. Amb ells dos i el millor jugador de la història tot és possible aquesta temporada.

dilluns, 13 d’abril de 2015

Déjà vu

Foto: fcbarcelona.cat
L'empat a Sevilla (2-2, amb gols de Neymar i Messi) deixa el Barça sense coixí de seguretat a dia d'avui. Dos punts per davant del Madrid i resten 7 jornades.

Van ser 37’ de retorn al passat, de retorn al millor Barça de la història que tant ens va malacostumar, que molts no oblidem i que alguns han oblidat amb lleugeresa vivint només pendents del marcador, sense més. El Barça visitava Sevilla (molt probablement el desplaçament més difícil fins a final de temporada en Lliga) amb alguns dubtes, després de patir davant el Madrid i el Celta. Aquests dubtes, però, es van esvair ràpid; pocs segons després del xiulet inicial de l'àrbitre, el Barça va prendre la pilota i no la va deixar anar. I si no la tenia, la prenia en camp contrari, que és on va jugar bona part de la primera part. El Barça de Luis Enrique reconvertit en el millor del Pep Team, en un escenari on ja va guanyar mig títol de Lliga fa cinc temporades.

I en aquest homenatge al millor Barça de la història va tornar a aparèixer Neymar, desaparegut en els últims dos mesos. Hàbil en el regat, va marxar de tots els u contra u que va intentar a la primera part, a més de fer un gran gol de falta. El seu canvi a la 2a part va ser poc comprensible, ja que dels tres davanters va ser el millor sense discussió, a diferència de Luis Suárez, que amb l'1 a 2 va desaprofitar fins a dues ocasions per deixar el partit enllestit.

Malauradament, l'1-2 (molt injust en aquell moment) va girar el guió del partit. Guió, tot sigui dit, que ni en el descans es va poder revertir. Així doncs, el Barça tornava a ser més el Barça que és aquesta temporada, disposat a l'intercanvi de cops. I en l'intercanvi de cops sortiria perdent (el Sevilla acabaria empatant), contràriament al que havia passat a la primera part. En dies com el de dissabte no n'hi ha prou en ser el millor durant 37 minuts, i tampoc n'hi ha prou amb un 0-2.

La mesurar real del marcador, però, la sabrem en unes setmanes, quan el Madrid jugui en aquest camp i pugui compensar (o no) els dos punts no guanyats. A hores d'ara, però, són dos punts perduts, ja que tres punts estaven guanyats a pocs minuts del final. Al Barça, ara, ja no li queda marge d'error.

dijous, 9 d’abril de 2015

Les excessivament elogiades rotacions

Foto: fcbarcelona.cat
Una victòria més i una jornada menys. El partit d'ahir davant l'Almeria (4-0, amb gols de Suárez (2), Messi i Bartra) no va donar gaire més de si. El Barça, doncs, es prepara per dues setmanes decisives: Visita a Sevilla dissabte, l'anada dels quarts de final de la Champions amb el PSG, la visita del València al Camp Nou, la tornada amb el PSG i el derby. Tot en quinze dies. Superar-ho amb èxit és tenir més de mitja Lliga a la butxaca i estar entre els quatre millors d'Europa. El moment clau de la temporada ja ha arribat.


Em sabríeu dir un bon partit del Barça amb rotacions? Jo no. I vosaltres tampoc, no cal que intenteu buscar on no n’hi ha. Si ja és complicat trobar grans partits amb l’11 base (aquesta temporada), amb canvis el tema canvia a pitjor. Així doncs, que aporten de bo els canvis? Doncs si es guanya (compte, important aquest matís), els minuts de descans dels jugadors més habituals, fet necessari en temporades de més de 50 partits. A més, fas que el jugador no habitual se senti partícip del projecte. I ja està. Si no es guanya, automàticament les rotacions són criticades i es menciona aquells que no hi són. És, probablement, aquell aspecte del futbol del que més es canvia d’opinió en funció el resultat.

I el Barça, aquesta temporada, quan ha funcionat millor és quan menys rotacions ha fet. D'aquí la remuntada post Anoeta. Pensar que l'equip, jugui qui jugui, no se'n ressentirà és utòpic. El Barça ha millorat "la banqueta" respecte de temporades anteriors, cert, però si canvies mig equip la cosa no funciona.

dilluns, 6 d’abril de 2015

Competir millor que jugar

Foto: fcbarcelona.cat
Victòria bàsica i sense cap mena de brillantor ahir a Vigo (0-1 amb gol de Mathieu). El Barça manté la distància amb el Madrid en aquest sprint final exigent i amb desnivell positiu.

Sembla que el Barça hagi perdut la frescor i desimboltura dels mesos de gener i febrer, en que el Barça resolia folgadament partits de màxima exigència (Atl. Madrid, Vila-real, Ath. Bilbao). Ahir el Barça va ser dominat pel Celta en certes fases del partit, en especial a la primera part, en un guió semblant al partit amb el Madrid de fa quinze dies. La pressió alta del Celta combinada amb la nul·la sortida de pilota des de darrera (cap novetat en aquest aspecte del joc) deixava l'equip despullat. Només alguna jugada aïllada de Messi trencava aquest esquema. A la segona part, i amb l'entrada de Xavi, el joc va millorar clarament, acompanyat pel cost de la despesa física del Celta de la primera part. Tot i això, el partit es va resoldre en una jugada a pilota aturada (apuntem-ho als mèrits de Luis Enrique).

En aquest escenari, cal remarcar, de nou, el gran partit de Piqué, que està destacant molt per la seva faceta defensiva (la que havia empitjorat respecte el Piqué dels primers anys en el Barça). Sembla com si hagués assumit el lideratge de l'equip d'ençà la marxa de Puyol. També va ser destacable el partit de Bravo, que amb 17 gols encaixats és el porter menys batut a la Lliga. La temporada que està fent aquest jugador, la primera en el Barça després de Valdés i amb Ter Stegen a la recambra és digne d'elogi.

Al Barça li toca un exercici de resistència fins al final, aparcant certs debats sobre el joc que difícilment solucionarem. 9 partits a la Lliga, amb 8 guanyats ets campió. Resultadisme pur i dur, de l'estètica pocs s'enrecorden.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...