dilluns, 28 d’abril de 2014

Remuntada amb dedicatòria

Foto: fcbarcelona.cat
El partit d’ahir a Vila-real s’escapa de qualsevol anàlisi habitual (victòria per 2-3, amb gols de Gabriel i Musacchio en pp. i Messi). Per d’on es venia, primer, i per cóm va anar el partit, després, en una remuntada inesperada.

Però d’ahir crec que els jugadors mereixen un elogi, més enllà del professionalisme que se li pugui exigir a cada un. La mort del que ha estat el seu company de viatge durant cinc anys (per la majoria) era molt recent com per poder passar per alt i que no afectés el joc de l’equip, individual i col·lectivament. Tot i el cop, l’equip no va deixar d’insistir en  buscar una victòria per dedicar-la a Tito i ho va aconseguir, tot i la dificultat del context i del marcador (2-0 a manca de 30’).

Va semblar que ahir, en algun moment, el Barça va recuperar allò que va tenir el Barça de Tito, el de la millor primera volta de la història del club, amb aquella remuntada al camp del Sevilla per idèntic resultat. Dos partits molt diferents, sense dubte, però amb igual desenllaç. Va ser com un petit homenatge.


En un futur, quan la majoria de jugadors d’aquest Barça ja no hi siguin, haurem de recordar, més enllà del joc i els resultats aconseguits, com es va saber refer aquest equip dels cops rebuts, que no han estat pocs i que poc tenen a veure amb el futbol.

dissabte, 26 d’abril de 2014

Gràcies per fer-nos feliços


Recordo un partit a Mestalla, la tercera temporada del "Pep Team". Guardiola arribava a aquell partit amb una lumbàlgia amb la que en prou feines es podia mantenir de peu (sé molt bé del que parlo). El partit era clau per no cedir terreny amb el Madrid i Guardiola volia ser-hi (Mestalla era un camp que se li resistia al Guardiola entrenador). Va ser un partit molt treballat que el Barça acabaria guanyant per 0 gols a 1. D'aquell partit, però, més que el gol de Messi, que acabaria donant la victòria a l'equip, recordo molt bé la celebració del Pep en el gol; uns cops amb la mà, forts, a l'esquena del Tito. El Pep celebrant el gol com podia amb qui estava al seu costat, el colega de sempre. Aquell gest em va quedar i ahir el vaig recordar.

El Tito i el Pep. El Pep i el Tito. Se'm fa molt difícil creure que ja no els tornaré a veure junts. Molts em podran dir que era impossible, que allò que vam viure es va acabar després de la marxa del Pep, però ... i què! Qui em podia privar a mi de pensar que els tornaria a veure sentats plegats a la banqueta del Barça tornant-nos a fer feliços? Ara ja tant és perquè això no podrà ser.

Ens hem quedat sense un tros del millor Barça de la història. Tito Vilanova ens ha deixat més aviat del que tocava. Ens queda, però, el record d'una època viscuda inigualable, els millors anys de la nostra vida blaugrana. 

dilluns, 21 d’abril de 2014

Pedro i Alexis

Foto: fcbarcelona.cat
Victòria soferta ahir davant l'Ath. Bilbao (2-1, amb gols de Pedro i Messi) que manté l'equip amb l'esperança en una Lliga que ahir feia olor de punt i final. Queden 4 jornades i el Barça necessita que Atl. Madrid i Madrid punxin en un partit. Complicat, però almenys cal ser-hi fins al final.

El partit va tenir els ingredients dels últims dies. Una mica de Granada, amb ocasions de gol claríssimes (Pedro primer i Alexis, després, podrien haver avançat l'equip en el marcador a l'inici) que no entraven no se sap ben bé per què. I una mica de la final de Copa, amb un equip que se sent fràgil i que amb el gol de l'Ath. Bilbao ho va tornar a demostrar. La diferència amb el partit de dimecres és que amb l'1-1 Messi va fer gol i l'Ath. Bilbao va tenir la seva però Mascherano va evitar l'empat.

Que el post el tituli com el tituli no és cap exercici de defensa d'aquests dos jugadors que, tot sigui dit de passada, han completat una més que bona temporada. L'un (Pedro) per tornar a ser al que era i l'altre (Alexis), tot i les seves limitacions, ha completat el seu millor exercici en el Barça. El post el titulo com el titulo perquè ahir em va quedar clar que amb aquests dos jugadors al camp l'equip juga millor (que no vol dir que l'equip jugui bé, compte). I és lògic, disposen d'una trajectòria que Neymar no ha assolit encara en el Barça. No dic que poguessin ser la solució en aquests partits clau de la temporada (no ho sabrem mai, això, tot i que el dia de la final de Copa s'esperaven canvis en l'equip que no es van produir). Pedro i Alexis han aportat, a més de gols (32 entre tots dos en Lliga), allò que manca en d'altres: començar a defensar des de dalt. Insuficient si la resta de l'equip no acompanya, això si.

I Messi. Ahir va tornar a ser clau, amb un gol de falta directe (curiós veure'l tirar les faltes sense la colocació habitual i amb molta més potència). Poc em pensava que algun dia escoltaria algun xiulet cap a ell. Ni Messi s'ha salvat d'aquesta singularitat (és per dir-ho d'alguna manera) del seguidor del Barça, incapaç de ser generós amb un jugador mai vist fins ara i que serà difícil tornar a veure quan plegui (que espero que sigui aquí i d'aquí a molts anys).

dijous, 17 d’abril de 2014

I aquest conte ja s'ha fos

Foto: fcbarcelona.cat
El Barça va certificar un tancament d'etapa en el mateix escenari on la va començar, tot just ara fa cinc anys. El Barça ahir va perdre la final de Copa (2-1, amb gol de Bartra) i va deixar escapar la única possibilitat real de guanyar un títol aquesta temporada.

Una final contra el Madrid hauria de deixar moltes coses en un paper secundari. L’afició ho va fer, de nou, recolzant l’equip, tot i les decepcions recents (Champions i Lliga en poc menys d’una setmana), però no així l’equip, que va a sortir a jugar el partit amb la mateixa actitud que en els darrers partits. Un joc pla i sense profunditat va ser contrarestat en la primera ocasió que va tenir el Madrid, molt més clarivident en els seves ocasions de gol que no pas el Barça, que si es va mantenir amb opcions fins al final va ser gràcies al marcador (ajustat) i el seu millor home ahir, Bartra, marcant en la primera rematada a porta en tota la segona part. Bartra escenifica molt bé la mediocritat de l’entrenador actual del Barça, que només ha confiat en la cantera quan no ha tingut més remei que fer-ho, cedint al “vedettisme” de jugadors que es pensen que estan per sobre de tot i de tothom, i que ja no excel·leixen en el seu joc com fa anys enrere (Piqué).

Ara el Barça viu un nou front delirant, com és discutir la figura de Messi, desaparegut en els últims partits. Desaparegut ell i tot l’equip, convindria matisar. La qüestió, seria, doncs, que si juga o no juga és per voluntat pròpia, i no es qüestiona, per exemple, que el seu entorn probablement no és el més adequat. Del fracàs de fer encaixar Neymar amb Messi ningú en parla (un altre “èxit” del Tata), i es valora com a destacable el seu individualisme (és que ell si ho intenta!), intentant, partit rere partit, fer la jugada del segle. I “l’invent del segle” (el famós pentàgon), amb un Cesc que en tres anys al Barça sóc incapaç de recordar-li un gran partit (amb la llauna que van donar per fitxar-lo!). Oh, si, però resulta que és Messi el dolent ... 

Podia sortir cara en aquest final de temporada. I podia sortir creu. Així ho vaig escriure en el seu moment. Ahir en vam tenir un nou exemple, amb el no gol de Neymar al final. Però a això s’hi porta agafant, des de principi de temporada, aquest resultadisme imperant, que ha aparegut amb molta força aquest últim any. Allò que tant es criticava dels altres equips s’ha acabat instal·lant en el Barça també. Una pena.

Ara toca prendre decisions. I aquí és on no hi veig solució, ja que els que manen han demostrat que no estan capacitats per fer-ho. Les decisions esportives, molt equivocades en els últims dos anys, avalen aquest comentari. Cal començar de nou, amb gent capacitada i que lideri, i no amb persones que governen amb el ressentiment i ànims de venjança ja que, a la llarga, això perjudica. Els resultats a la vista estan (i no parlo de futbol).

diumenge, 13 d’abril de 2014

Penjant d'un fil

Foto: fcbarcelona.cat
Ahir, potser el Barça no va merèixer perdre. Ahir, potser va ser un d'aquells partits que el Barça li toca perdre en una temporada, jugui bé o malament (i tot sigui dit, el d'ahir tampoc em va semblar un bon partit del Barça). Un d'aquells dies en que la pilota no entra (29 rematades a porteria). La derrota d'ahir deixa el Barça, de nou, en mans de tercers (Atl. Madrid i Madrid). No dóna la sensació, però, que els rivals concedeixin una segona oportunitat

I mira que l'empat ja hauria servit (dos puns era el màxim que es podia permetre deixar de puntuar l'equip). Però ni empatar va saber. Més enllà de la bona o mala sort que hi hagués ahir, l'equip no pot sortir a jugar a Granada com si la Lliga ja estigués decidida (en un sentit o altre). Es l'enèssim capítol d'una segona volta a la Lliga en que el Barça no està competint: 4 derrotes en 14 partits.

El Barça duu 180 minuts sense fer gol. De cop i volta, la llum que havia sostingut l'equip aquesta temporada s'ha fos. Ni al Calderón ni a Los Cármenes l'equip ha sapigut materialitzar cap oportunitat, un fet que no passava des del mes d'agost de 2008. 

Malament faria l'equip, però, en caure en l'argument de la mala sort. Més que res, per una qüestió de criteri: No vaig escoltar parlar ningú de la bona sort que ha acompanyat a l'equip en alguns moments (recordeu el gol que es va fer la Real Societat al Camp Nou en els semis de Copa? O el del Getafe en la mateixa competició?).

Queda la Copa i el Madrid, possiblement el millor rival per jugar aquest partit. Aquell rival que servirà per veure si queda un punt d'orgull.

dijous, 10 d’abril de 2014

El futbol et torna el que li dones

Foto: ara.cat
I el que li estàs donant aquesta temporada està sent molt insuficient. Tant insuficient com el plantejament en aquesta eliminatòria amb un Atl. Madrid que ha estat clarament superior en el global i, en especial, en el partit de tornada, en uns primers 20' de partit de fer posar vermell a qualsevol. El Barça es queda sense Champions i amb un gran interrogant damunt seu d'aquí fins a final de temporada.

Què petit semblava el Barça al principi del partit! Amb un Atl. Madrid que li mancaven els seus dos millors homes, ha estat capaç de marejar el Barça de tal manera que si no han caigut més gols és gràcies a l'atzar. L'1-0 ha estat el millor que li ha passat al Barça, allò que permetrà a molts agafar-se per no parlar del joc i només mirar el resultat (només hem perdut d’un! diran). Només un gol de diferència, si, però un món entre tots dos equips.

Martino. Intentar buscar (només) culpables sobre el terreny de joc en el partit d’ahir seria un error. La preparació d’aquesta eliminatòria ha estat insuficient. L’Atl. Madrid ha millorat en els seus enfrontaments directes amb el Barça respecte de partits anteriors, mentre que el Barça ha empitjorat. I en això només hi ha un responsable, l’entrenador. Amb Martino, el Barça no sap si vol continuar sent el que era o vol ser alguna cosa diferent. I el gran problema, crec, és que intentar ser alguna cosa diferent amb aquests jugadors no és possible. Han estat educats amb una idea del joc amb la que, tot sigui dit, s’ha viscut la millor època del club.


Queden sis partits de Lliga i una final. Tancar aquesta etapa amb títols seria el més just per molts d’aquests jugadors, i no hauria de ser una coartada per justificar continuïtats que ja no tenen cap mena de sentit. Inclosa la banqueta.

dissabte, 5 d’abril de 2014

Partits que fan perdre lligues

Foto: fcbarcelona.cat
La diferència del partit d'avui (victòria per 3-1 amb gols de Messi (2) i Jordi Figueras en p.p.) amb el del dia de Valladolid, Anoeta o València és el marcador. Això i, possiblement, un equip que ja es veu anímicament a Segona (el Betis). El Barça segueix un punt per sota de l'Atl.Madrid i queden sis jornades per acabar. Fa pinta que tot es decidirà la última jornada. 

Estem en un tram de la temporada que discutir pel joc ja no paga la pena. No es canviarà res del que no s'hagi fet fins ara. L'equip ha sortit mínimament connectat, i amb l'1-0 ha vist el partit coll avall. Això i la perspectiva del partit de dimecres amb l'Atl. Madrid han fet la resta. I aquest tipus de partits tenen un perill: quan et vols connectar ja no pots. Avui, la connexió ha vingut de rebot, primer, i de penal, després, i ha deixat les coses molt més favorables del que realment han estat.

Més enllà dels joc de l'equip (avui ben poc se'n pot destacar) em quedo amb jugadors com Alexis o Adriano, que en dies com avui donen més que treuen (encara que en el cas del xilè pocs estaran d'acord). La jugada d'Alexis en el primer gol del Barça és per guardar, tot i els seus descencerts posteriors en el partit, mentre que Adriano està fent la seva millor temporada en el Barça, tot i no jugar gaire en els últims partits (Jordi Alba està en un nivell altíssim).

Queden sis partits i el Barça depén d'ell mateix per guanyar la Lliga. I alguns d'aquests partits seran amb rivals com el d'aquesta tarda. Convindria no refiar-se, ja que no sempre hi haurà penals i gols de rebot que t'ho posin tant fàcil com avui.

dimecres, 2 d’abril de 2014

Millor del que pot semblar

Foto: fcbarcelona.cat
Un altre empat amb l’Atl. Madrid (1-1, amb gol de Neymar). El Barça haurà d’anar dimecres que ve a Madrid amb l’objectiu de, com a mínim, fer-ne un. Vist com han anat els partits amb l’Atl. Madrid aquesta temporada, algunes coses hauran de canviar, si bé ahir penso que ja es van apuntar els canvis que cal fer.

El partit va tenir un inici accidentat. Primer en el joc, amb un Barça sorprés amb la sortida de l'Atl. Madrid, molt més incisiu del que es podia esperar i amb opcions de posar-se per davant en el marcador. I després en forma de lesions, primer amb la de Piqué, que estarà un mes ko, i després amb la de Diego Costa. El partit s'anivellava amb la rellevància de les baixes i en el joc, on el Barça començava a tenir la iniciativa. 

La segona part va tenir molt d'allò que el Barça ha patit aquestes últimes temporades i encara no ha sapigut resoldre: Equip que espera darrera, ben organitzat i que aprofita el poc que té. En aquest context, empatar el partit ja em va semblar molt i, de fet, els millors minuts del Barça contra l'Atl. Madrid aquesta temporada els vam veure en el tram final, amb Alexis per Cesc i un Barça molt més incisiu davant, sense por a perdre. Aquesta és, potser, la versió del Barça que m'agradaria veure al Calderón dimecres que ve.

Pel final em deixo el partit de Bartra, que va substituir Piqué. Un partit excel·lent, el del central, que va demostrar, tot i entrar en fred en un partit de màxima exigència, que si no és titular en aquest equip no és per una qüestió de rendiment.  

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...