diumenge, 30 de març de 2014

Un derby com els d'abans

Foto: fcbarcelona.cat
Va ser un derby dels de sempre. D'aquells que es jugaven a Sarrià i que, amb el pas per Montjuïc, es van deixar de veure. Ara, amb l'Espanyol a Cornellà, sembla que ho tornem a recuperar. El Barça es va imposar (0-1, Messi de penal) i tanca una setmana que ni els més optimistes podien imaginar, tot i que l'Atl. Madrid va fer la seva feina en un partit complicat. Tot segueix igual amb una jornada menys, i dimarts torna la Champions.
El partit va tenir un guió semblant al del clàssic: bon inici del Barça, fins al 20', amb ocasions per posar-se per davant en el marcador. La diferència amb el dia del Madrid és que Iniesta (ahir suplent, en una decisió que em va costar d'entendre en aquestes alçades de la temporada) no va perdonar en la primera que va tenir i Neymar si. I no només la primera. 

L'Espanyol es va saber sobreposar i mica en mica va anar igualant el partit, fent portar al Barça cap al tipus de partit que volia. I a la segona part no va canviar l'escenari mentre les piles li van durar. Amb el penal i la posterior expulsió de Kiko Casilla el partit ja es va decantar, però el dubte que em quedarà és si el Barça va especular amb el 0-0 (fins el penal l'únic remat amb perill de la segona part és el de Piqué al travesser) o bé va saber esperar el seu moment, sabedor que tard o d'hora l'Espanyol no mantindria el to físic.

Queden set jornades pel final i al Barça, ara, el calendari (a la Lliga) li fa baixada. Serà qüestió, però, de no refiar-se, ja que el Barça està oferint la seva millor versió (o els seus millors resultats) davant els rivals que li exigeixen més.

dijous, 27 de març de 2014

Amb els que hi hagi i endavant

Foto: fcbarcelona.cat
El Barça depèn d’ell per guanyar aquesta Lliga. Només el fet de poder escriure això ja és sorprenent, per imprevist. Ahir, victòria per 3-0 contra el Celta (gols de Neymar (2) i Messi) i el Barça que se situa a un punt de l’Atl. Madrid i dos per sobre del Madrid, que va perdre per segona jornada consecutiva. Com ja vaig escriure en el seu dia, tot és possible.

Malauradament, però, la nit no va ser completa. Si bé el partit va començar força bé, amb un Barça endollat des de l'inici, el guió va girar al 22' de la primera part. En una jugada “tonta”, Valdés va dir adéu a la temporada, amb una lesió que el tindrà allunyat dels terrenys de joc entre 6 i 9 mesos. Adéu a la temporada i, en teoria, adéu al Barça, ja que no ha renovat el contracte amb el club. Em costa molt de creure, però, que el d'ahir fos l'últim partit de Valdés amb el Barça. El millor porter de la història del Barça no mereix un final així.

La resta del partit ja va venir marcat per aquest fet, i sort que el segon gol va arribar aviat, ja que el joc de l'equip va decaure força, accentuat, a la segona part, amb el canvi d'Iniesta. Però aquest equip, després de la situació viscuda ahir, venint d'on es venia (Bernabéu) i havent d'anar on s'ha d'anar (dissabte hi ha derby), es pot arribar a entendre l'actitud fins al final del partit.

Sense Valdés els reptes que queden són més difícils d'assolir, però de res servirà lamentar-se ja que no es pot fer res davant aquesta situació. Simplement creure amb els que hi ha (pinto SEMPRE ho ha fet bé). O ningú recorda com es va guanyar la final de la Champions de 2009?

dilluns, 24 de març de 2014

I la flauta va sonar

Foto: fcbarcelona.cat
Gran victòria ahir al Bernabéu (3-4, amb hat trick de Messi i Iniesta). El Barça se situa a un punt del Madrid l’Atl. Madrid, que és el nou líder. Queden nou jornades i comença una altra Lliga. Ara si que quaselvol errada pot ser definitiva per qualsevol dels tres.

El partit d’ahir va ser diferent. M’atreviria a dir que mai vist, almenys per mi, entre Barça i Madrid. Un bon inici del Barça (primers 15’), atacant amb perill i amb possibilitats de sentenciar (amb el 0-1 Messi va tenir l’opció de deixar el partit molt coll amunt pel Madrid). Amb l’1-1, però, el guió va capgirar, i d’aquí fins al final de la primera part va ser el Madrid qui va tenir les seves opcions no només per donar la volta al marcador (que ho va aconseguir momentàniament), sinó inclús per ampliar l’avantatge. Di Maria i Benzema van despullar la defensa amb certa facilitat. Si el partit va arribar igualat al descans va ser per Valdés, primer i per Messi, després, en una acció puntual del Barça quasi al 45’, després d’uns minuts força "grogui" de l’equip.

La segona part va començar amb una Barça endollat, coneixedor que l’empat no li valia. Tot i el gol del Madrid, que el tornava a situar per davant en el marcador, el Barça no va decaure en el seu intent i, més enllà que el Madrid acabés amb 10 jugadors el partit, el Barça va arribar més fresc al tram final del partit que no pas el Madrid.

Ja ho vaig escriure fa uns dies: Messi i Iniesta i que soni la flauta. I la flauta va sonar. El Barça va guanyar un partit que també podria haver perdut (i clarament), però hi ha jugadors que sempre volen guanyar. I un d’aquests es diu Messi, que ahir, aprofitant que jugava al Bernabéu va decidir carregar-se dos mites del madridisme (ja és el màxim golejador de la història dels clàssics amb 21 gols, i ha superat Hugo Sánchez en la classificació històrica de golejadors de la Lliga espanyola, amb 236) per situar-se a dalt de tot. Messi és el millor de tots els temps i ho escriuré tantes vegades com faci falta.


dissabte, 22 de març de 2014

El Barça després de Figo

Foto: wikipedia
No n'havia parlat mai d'ell en aquest blog. Ni tampoc tenia cap intenció de fer-ho, però veient algunes reaccions d'ahir me n'han vingut ganes. Figo va ser protagonista ahir al ser, de nou, la "mà innocent" en el sorteig dels quarts de final de la Champions, que va oferir un Barça-Atl Madrid en el sorteig. Emparellament ni fàcil ni difícil, sota el meu punt de vista, ja que penso que l'Atl. Madrid, tot i seguir endavant a la competició, no està al mateix nivell que a principi de temporada. I pel Barça, doncs què dir, haver evitat Bayern o Madrid ja és una bona notícia.

La fuga de Figo al Madrid va costar molt de digerir. El símbol de l'equip en la transició entre el Dream Team i l'era Van Gaal va acabar asollint nivell de crack mundial, en especial la seva darrera temporada en el club, fet que el va dur a guanyar la Pilota d'or de l'any 2000 (aquell títol va ser més per mèrits amb el Barça que no pas el que havia pogut fer a Madrid fins aleshores, club en el que no duia ni mitja temporada quan va rebre el reconeixement).

La seva marxa va anar combinada d'un període fosc pel club, amb Gaspart de president (el pitjor president de la història del club) i un Madrid que tornava a guanyar copes d'Europa. La combinació entre jugadors que estaven de tornada i d'altres que arribaven i no acabaven de rutllar donava com a resultat temporades decepcionants, amb classificacions miraculoses a la Champions o UEFA's de torn. Això es va acabar amb les eleccions de juny de 2003, amb la victòria de Laporta i la regeneració de l'equip. La resta de la pel·lícula ja la sabem.

Al Barça, tot i el període que esmento, les coses li han anat molt millor que al Madrid: 21 a 13 en títols oficials en aquest segle. Títols, reconeixement i jugadors que han deixat molt i molt petita la fugida del portugués. Tan petita que, de vegades, he oblidat que va jugar al Barça.

diumenge, 16 de març de 2014

El millor de la història es diu Messi i juga al Barça

Foto: fcbarcelona.cat
Gran resultat abans del clàssic (7-0, amb gols de Messi (3), Alexis, Iniesta, Tello i Pedro). El Barça
completa una setmana de bons resultats (City i avui) i té set dies per preparar la darrera oportunitat per intentar fer alguna cosa en aquesta Lliga. Una darrera oportunitat que passa per guanyar al Bernabéu. 

El partit ha començat amb el regust de Valladolid planejant pel camp. Amb Osasuna arribant fàcil a l'area de Valdés i generant cert perill. Però al 15', amb el gol de Messi, el Barça ha donat per acabada la migdiada i s'ha activat. No és cap novetat aquesta temporada que l'equip s'activi després del primer gol, independentment que el contrari hagi marcat o no. Un fet ben curiós, aquest.

Des d'aquí, l'equip ha anat de menys clarament i, sota Messi i Iniesta, ha acabat quadrant un dels partits més complerts d'aquesta temporada. Hi ha jugadors que, més enllà del conjunt, arriben a un bon moment en aquest tram final de temporada: Messi i Iniesta, com ja sabem, però també Pedro, Bartra i Alba, donen un plus a l'equip vers d'altres jugadors que no han assolit la forma suficient. Cas apart el d'Alexis, jugador amb un rendiment golejador de primer nivell, tot i les seves evidents mancances tècniques, però que dóna coses a l'equip que d'altres tampoc ofereixen, com ara ser el primer en mossegar. Amb Pedro, Messi i Alexis sortiria d'inici al Bernabéu, vist l'estat de forma d'ells i dels que avui no han jugat i, sobretot, perquè qui està obligat a guanyar diumenge que ve és el Barça. Veurem ...

I deixo pel final a Messi. Des d'avui, màxim golejador de la història del club, amb 371 gols, superant els 369 de Paulino Alcántara, un mite en la història del club. Un altre rècord al sac, un més. I segurament no serà l'últim. Ara bé, tot dependrà d'aquells (de dins i de fora del club) que li neguen la renovació. Hi ha certes coses del Barça que mai entendré. I, malauradament, això també forma part de l'ADN del club.

dimecres, 12 de març de 2014

Messi, Iniesta i que soni la flauta

Foto: fcbarcelona.cat
A quarts de la Champions per setena temporada consecutiva! El Barça segueix endavant a la competició després de tonar a guanyar el City (2-1, amb gols de Messi i Alves, 4-1 en el global de l'eliminatòria). El 21 de març serà el sorteig, que es presenta dels més apassionants de les últimes temporades, amb Bayern, PSG, Atl. Madrid i Barça ja classificats, i amb la feina feta per part del Madrid i el Dortmund.  

No penso que hagi estat un bon partit del Barça. Per començar, ha mancat el control que si hi va haver en el partit d'anada, un dels aspectes positius que es van remarcar del joc de l'equip aquell dia. I sense control, tot resta més obert, en una àrea i en l'altra (15 rematades del Barça per 11 del City en el partit d'avui). Si, s'ha generat més peril que en el partit d'anada, però el City també n'ha generat més. Sembla que sigui impossible un partit del Barça en que una combinació positiva d'ambdós aspectes del joc no es pugui donar.

A la segona part, fins el gol de Messi, el City s'ho ha cregut més amb el canvi del Kun per Dzeco. El Barça ha sobreviscut gràcies a Valdés, que amb el 0-0 al marcador ha tingut una intervenció de mèrit que hauria generat força angoixa si el City s'hagués avançat en el marcador. Però com deia, amb el gol de Messi l'eliminatòria ha quedat resolta.

Però la Champions ja és això, no es tracta de ser molt millor que l'altre. De fet, sovint no es tracta ni de ser millor que l'altre. El Barça ja va tastar "aquesta medicina" davant equips que no passaran a la història del futbol, com l'Inter de Mourinho o el Chelsea de Di Mateo. Ara, potser és hora de fer tastar aquesta medicina a d'altres equips que segurament estan per sobre del Barça.

dissabte, 8 de març de 2014

Fi de cicle

Foto: fcbarcelona.cat
Em dol escriure el títol que he escrit pel post d'avui, però penso que és el que millor descriu el que hem vist aquesta tarda (derrota per 1-0 a Valladolid). Ho hem vist avui i ho hem vist en uns quants partits més aquesta temporada. El que passa és que ara, quan els resultats ja no acompanyen (14 punts guanyats dels últims 27 jugats en Lliga), aquest fet resulta més evident que mai, ja que el resultadisme sense resultats és indefensable.

Probablement avui no és el dia més assenyalat per parlar de "revolucions" ni de "neteges", si bé el cor ho demana. Les "revolucions" i "neteges" s'han de fer en el moment adequat, i ara no ho és. S'han deixat passar molts moments per prendre aquestes decisions (no insistiré en aixó, només cal revisar el blog aquests dos últims anys). Ara cal actuar amb el cap, la temporada no ha acabat, hi ha una final de Copa i una competició, la Champions, en que el repte hauria de ser guanyar-la sense ser el millor (de casos n'hi ha uns quants en aquesta competició, el Chelsea de fa un parell de temporades, sense anar més lluny). Ara bé, en el torneig de la regularitat, el que per mi defineix millor qui és el millor al llarg de la temporada (i més aquesta, amb tres equips competint), l'equip va camí del fracàs més absolut.

Tot i això, no tinc encara massa clar si des del club (i els socis) s'és conscient de tot això, si només amb un parell de retocs aquí i allà, sobretot si cau algun títol, poden ser suficients segons ells. Aquest és el gran error del Barça: reaccionar en funció del resultat. El millor Barça de la història ja forma part de la història i és el moment de tenir-ho assimilat, passar pàgina i seguir endavant. I tornar a creure en allò que ha fet gran al club: el model de joc, el planter. Això i compromís, és clar, perquè sense compromís, ets tan o més vulgar com qualsevol.  

dimecres, 5 de març de 2014

Un tros de l'escut


Suposo que cada vegada que un jugador del millor Barça de la història diu que plega es remouen moltes coses, records. Potser és una manera evident de veure que aquell equip ja forma part del record. Han marxat (de l'11 titular del 2-6 al Bernabéu) Eto'o, que només va estar el primer any del Pep, Henry, que amb el seu segon any al Barça va justificar el seu tant anhelat fitxatge, el Touré, que volia jugar més, o l'Abidal, que no cal ni recordar de quina manera ... Pero amb Puyol se'n va unes quantes coses més. Ell és part de l'escut del club. Carles Puyol deixarà de ser jugador del Barça el 30 de juny.

15 anys al primer equip, des de la temporada 1999-2000 fins l'actual. Molts moments a recordar (i potser algun més, qui sap), però em quedo amb un parell.

El primer és un partit llunyà de la Champions de la temporada 2002-2003, contra el Lokomotiv de Moscou, amb Puyol salvant un gol en un u contra u amb el davanter ... aturant la pilota amb el pit, amb l'escut. Allà on la majoria de jugadors hi haurien posat les mans, ell va anar més enllà.

L'altre és més recent en el temps. És a Wembley, la final de la Champions de la temporada 2010-2011, el dia del gest de donar el braçalet de capità a Abidal, que venia d'on venia i havia jugat aquella final de forma impecable i que Puyol, amb el seu rol de capità, va renunciar a poder aixecar la copa cedint aquest protagonisme cap al jugador francés. Pocs gestos de millor company com el que vaig veure aquell dia.

Hi ha jugadors del Barça que mereixen el millor dels homenatges. Pel que han donat i pel que ens han fet gaudir. Puyol és un d'aquests i qualsevol homenatge es quedarà curt. Potser és hora que des del club es comenci a tractar com cal aquells que formen part de la història del club, que són petites parts de l'escut del Barça. Potser és hora que el club sàpiga estar a l'alçada i dignifiqui aquells que s'han deixat la pell pel Barça. I en el cas de Carles Puyol, això de deixar-se la pell és literal.

dilluns, 3 de març de 2014

Tan a prop i tan lluny

Foto: fcbarcelona.cat
La victòria d’ahir contra l’Almeria (4-1, amb gols d’Alexis, Messi, Puyol i Xavi) si bé deixa l’equip més a prop del liderat (a un punt del Madrid després del seu empat en el derby madrileny amb l’Atl. de Madrid), la sensació és que l’equip hi està més lluny que mai.

El partit va tenir un guió semblant al del dia del València. Bon inici, incisiu en atac, recuperant moltes pilotes en camp contrari, amb un Dani Alves amb força aparicions entrant des de darrera i amb un Alexis fent d’obrellaunes, tant a la porteria (16 gols en lliga) com a la línea defensiva de l’equip rival. Tot això permetia pensar en un partit plàcid i tranquil fins el gol de l’Almeria, en l’enèsima badada en una pilota aturada (ja en van vuit aquesta temporada). Això dels gols encaixats en pilota aturada, en partits d’alt nivell és sinònim de derrota. Amb el gol de l’Almeria, el partit va canviar, entrant una fase decadent que es va accentuar, molt clarament, a la segona part. El 3-1 va permetre respirar alleujats (i el 4-1 va rematar el lifting) en un nou partit irregular, salvat més per la qualitat individual dels jugadors que no pas per un pla de joc que estigui massa clar.

A un li queda la sensació que aquest equip només es motiva en partits d’alt nivell. Que en partits com els d’ahir costa “entrar”. El problema rau en que en una Lliga tan igualada, una punxada es paga molt cara. Bé, segons com, pot ser irrecuperable.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...