diumenge, 21 de desembre de 2014

... any empeny

Foto: esportiu.cat
El Barça va tancar l'any 2014 amb una golejada (molt enganyosa) davant el Córdoba (5-0, amb doblet de Messi, Piqué, Pedro i Suárez). El Barça se'n va de vacances a 1 punt del Madrid (amb un partit menys), però a uns quants de distància pel que fa a sensacions. Caldrà veure si l'aturada nadalenca trenca tendències, i més tenint el calendari exigent que es presenta (per uns i altres) durant el mes de gener; un Barça-Atl. Madrid en Lliga i un probable enfrontament amb el Madrid o Atl. Madrid a la Copa.

El partit d'ahir va ser soporífer. El 5-0 a final camufla una primera inaguantable en molts moments i que va servir per comprovar, in situ, com l'afició encara és molt pacient amb l'equip. Només hi va haver uns certs xiulets cap al minut 30 de la primera part, quan els jugadors es passaven la pilota entre ells sense intentar buscar cap jugada elaborada. De la primera part destaco Pedro, que amb el seu gol només començar (gran ratxa la del canari, i molt curiós que sempre desperti el mes de desembre) va contribuir una mica més a l'atonia general de l'equip. La segona part ja va fer més baixada amb el gol de Luís Suárez, que després de 7 partits de Lliga s'estrenava, per fi, en Lliga. I els dos nous gols de Messi, és clar, en un dels seus pìtjors partits que li recordo. Però tot i això, dos nous gols, i conclou aquest tram de la temporada amb 15 gols a la Lliga en 16 partits. És possible que Cristiano guanyi la Bota d'or aquesta temporada (en duu 25), però tinc clar que encara que ho faci, Messi no deixarà que li retalli gaire distància en el còmput global de gols en aquesta competició.

Un parell de setmanes per desconnectar i esperar que l'equip millori. El desig sempre hi és, si bé cada jornada que passa la millora (el partit amb el Sevilla ha quedat en un miratge) no s'observa. El Barça farà molts gols, guanyarà partits i, inclús, pot arribar a guanyar algun títol, però les sensacions, ara com ara, és que això no evoluciona i que davant de grans reptes hi ha seriosos dubtes (per no dir certeses) d'èxit. Però bé, per il·lusió que no quedi. 

dimecres, 17 de desembre de 2014

És d'agrair (2a part)

Foto: fcbarcelona.cat
Segurament no és la primera vegada que ho escric aquí en el blog. I molt em temo que no serà la última. Algú pensa, creu, que Adama, Samper o Sandro, per citar tres noms, no tenen cabuda en el primer equip del Barça? Almenys amb Luis Enrique hem recuperat certa funcionalitat de l'ascensor, absolutament deixat de la mà de Déu durant la temporada passada per un entrenador que no hi creia (aquesta és la veritable millora respecte de la temporada passada, encara que els resultats no acabin d'acompanyar. I el joc tampoc ...).

El Barça va liquidar l'eliminatòria de setzens de final de Copa (8-1, amb hat trick de Pedro, Iniesta, Sergi Roberto, Adriano, Adama i Sandro) i ara li espera el guanyador de l'eliminatòria entre el Valladolid i l'Elx. Com en les últimes temporades, el mes de gener es presenta divertit, amb la Copa al mes de gener i una probable eliminatòria de quarts amb el Madrid o l'Atl. Madrid. Hi haurà temps.

Més enllà dels jugadors del planter, el partit també va servir per a que Pedro agafés una mica d'autoestima (la temporada passada ja va passar el mateix amb la primera eliminatòria de Copa) i Iniesta tingués uns minuts que darrerament no ha tingut (per lesions i rotacions vàries). En canvi, a Munir li va mancar aquell golet que necessita qualsevol davanter. Espero que tingui més oportunitats.

dissabte, 13 de desembre de 2014

Excuses

Foto: fcbarcelona.cat
L'hora del partit, la gespa, la pluja, el dimecres hi havia Champions, l'àrbitre, si aquella ocasió hagués entrat, no hem tingut sort, amb Neymar (i no amb Pedro) ens hauria anat millor, queda molta Lliga, si guanyem tots els partits que queden serem campions, vius a les tres competicions ... Totes elles perfectament vàlides en d'altres partits, i en d'altres temporades, amb idèntic o pitjor resultat. Potser amb algun altre nom, però si fa no fa, totes elles útils, com si es tractés d'un catàleg disponible. Bé, de fet deu ser això, ja que quan no es disposa d'arguments s'ha de tirar de retòrica.

El Barça, en un partit impresentable (0-0 al camp del Getafe), ha deixat escapar dos punts. Ara mateix, el Barça ja no depén d'ell mateix per guanyar la lliga (és el preu de distanciar-se de més de tres punts del Madrid). Aquell petit, minúscul repte de guanyar els dos últims partits de Lliga (Getafe i Córdoba) per poder marxar de vacances com a primer classificat (el Madrid ajorna el seu proper partit de Lliga per la disputa del mundial de clubs) no podrà ser assolit.

Un altre mal partit, amb la diferència vers el dimecres del glamour de la Champions (és el que té la Lliga) i de l'encert dels tres de dalt, que si en tenen són imparables. Però avui no ha estat el cas. Un altre partit en que tot el perill ha vingut de Messi, que en algunes fases del partit se l'ha vist al mig del camp, anant a recollir les pilotes que no li arribaven. Una imatge, la de Messi "baixant" a buscar la pilota (no és la primera vegada aquesta temporada), que hauria de fer reflexionar a molts, començant pel seu entrenador.

És digne d'estudi el cas de Luis Suárez, el teòricament millor fitxatge d'aquest estiu, el Bota d'or europeu (compartit amb Cristiano Ronaldo) de la temporada passada, que encara no s'ha estrenat a la Lliga (després de 7 partits). Inaudit.

La temporada avança i això no millora. Els petits símptomes no tenen continüitat i pel camí hi ha pèrdues que poden ser irrecuperables. Que tinguem sort ...

dijous, 11 de desembre de 2014

El típic mal partit que acaba bé

Foto: fcbarcelona.cat
Important victòria ahir contra el PSG (3-1, amb gols de Messi, Neymar i Suárez), que deixa el Barça classificat en el primer lloc del seu grup. Així doncs, el Barça jugarà els vuitens de final de la Champions sabent que el partit de tornada el jugarà a casa, un fet que no és de menor importància (ja vaig escriure l'altre dia que el Barça s'ha classificat pels quarts d'aquesta competició quan ha quedat primer del seu grup i ha quedat eliminat quan ha quedat segon des de la temporada 2004-2005). Així doncs, la Champions queda aparcada fins el mes de febrer, i ara l'únic enigma a resoldre és quin serà el rival: el City, l'Arsenal o la Juve, a priori, els més difícils en aquest creuament.

La prèvia del partit d'ahir va ser sorprenent. Amb l'onze inicial, Luis Enrique treia de sortida un equip titular inèdit i que feia pensar en un altre tipus d'esquema: un 3-4-3, amb Bartra de lateral dret (Alves estava sancionat, i Montoya i Douglas no estaven ni convocats), Piqué de central i Mathieu de lateral esquerre, un mig del camp amb Mascherano, Iniesta, Busquets i Messi, i al davant Pedro, Suárez i Neymar. Aquest dibuix, tota una novetat aquesta temporada. Però no va servir de gaire. El PSG va reoproduir els mateixos defectes defensius que ja havia anticipat l'Espanyol el dia del Derby. I, igual que els pericos, si no va anar-se'n al descans amb algun gol més va ser per la manca d'encert dels seus homes, just el que no li va mancar al Barça ahir.

A la segona part tampoc va canviar el vist a la primera, més aviat ho va accentuar. L'equip cada vegada més endarrerit i el PSG seguia generant perill sense encert. Fins l'entrada de Xavi i la recuperació del dibuix habitual (4-3-3). I a l'entrada de Xavi al camp i va anar de seguida el tercer gol, el primer de Suárez al Camp Nou. Està clar que el fet de que Xavi no marxés aquest estiu ha estat una de les millors coses que li ha pogut passar al Barça de Luis Enrique. I alhora, demostra que la transició sense Xavi no està resolta.

Un gran resultat, però un joc que segueix deixant molts dubtes. Els partits amb el València, Espanyol i PSG deixen molt aïllat el bon partit amb el Sevilla, però l'equip, almenys, s'està refent de la crisi del clàssic. I mira, a manca d'altres coses, amb això de moment em conformo.

dilluns, 8 de desembre de 2014

Més del mateix

Foto: fcbarcelona.cat
Victòria ahir en el derby (5-1, amb hat trick de Messi, Piqué i Pedro). El Barça segueix a dos punts del Madrid quan resten dues jornades per l'aturada nadalenca, un descans que, igual que l'anterior, penso que a l'equip li pot anar molt bé per continuar creixent i aclarir certs aspectes del joc que continuen sense resoldre's.

Explicar el partit d'ahir en base al resultat final seria, com el dia del València, inexacte. L'Espanyol, amb molt poqueta cosa, es va posar pel davant en la primera ocasió clara que va tenir (minut 13) i, fins l'empat de Messi, va gaudir d'alguna opció més per poder ampliar el marcador. El Barça, per contra, va arrencar el partit d'ahir amb una evident incapacitat de superar el plantejament defensiu exposat pels pericos. O una jugada a pilota aturada (Messi va enviar una falta al travesser) o una jugada individual semblaven les úniques opcions per recuperar l'equilibri en el marcador. I així va ser, en un dels millors gols de Messi que li recordo al Camp Nou. I ja és dir molt! La segona part ja va ser una altra història, condicionada per l'empat de Messi abans del descans, per la baixada de braços de l'Espanyol i pels dos gols ràpids del Barça només començar. La resta, va fer molta baixada.

Més enllà del joc, un parell de noms. El primer, Piqué, novament retratat en el gol de l'Espanyol, que demostra objectivament que no està en condicions de ser jugador titular en aquest equip (l'altre debat és si algú pot donar la sortida de pilota que dóna ell). Si la temporada passada vaig ser molt crític amb el Tata i la seva nul·la confiança amb Bartra, aquesta temporada no puc canviar de criteri. És obvi que Marca Bartra està tenint molts més minuts amb Luis Enrique, però queda clar que no és suficient, que ha de disposar de tots els minuts, almenys, dels més rellevants. L'altra plaça de central, a repartir entre els que queden.

Bé, si, i Messi, és clar, que també és "més del mateix". Quina gràcia, i ridiculesa, aquells articles de no fa massa dies en que "periodistes" de prestigi escrivien que Messi s'havia rendit en aquesta lluita amb Cristiano Ronaldo. Més del mateix és seguir fent hat tricks i superant rècords, sense ajudes en forma de penal. Més del mateix és seguir demostrant, setmana rere setmana, que ets el millor. 

dijous, 4 de desembre de 2014

És d'agrair

Foto: fcbarcelona.cat
Doncs si, és d'agrair que l'equip es prengui seriosament un partit com el d'ahir. Victòria per 0 - 4 al camp del Huesca en el partit d'anada dels 32ns de final de la Copa, amb gols de Rakitic, Iniesta, Pedro i Rafinha. El Barça deixa en un pur tràmit el partit de tornada, que servirà per seguir donant minuts als jugadors menys habituals i els del filial.

El partit d'ahir va servir per tornar a veure en acció a Iniesta, recuperat ja de la seva lesió del dia del clàssic. També a Munir (titular) o Sandro (entrant a la segona part), jugadors que amb l'entrada en acció de Luis Suárez (post sanció) han deixat de tenir la presència en el primer equip de principi de temporada. O Samper, un jugador que ja hauria de tenir fitxa amb el primer equip.

Del partit d'ahir poques conclusions es poden extreure, però si sembla que el Barça s'ha tret de sobre l'estat de xoc en el que va quedar el dia del clàssic. Sis victòries seguides, si bé a l'equip li ha canviat la cara des del dia del Sevilla. En el futur més immediat, i fins l'aturada nadalenca, el repte de guanyar a casa el PSG per poder quedar primer de grup i arribar a Nadal com a líder de la Lliga (el Madrid jugarà un partit menys i és a dos punts) haurien de ser els objectius més immediats, més enllà de com evoluciona el joc de l'equip, tema abastament comentat i que dubto que en aquest espai de temps hi hagi canvis significatius.

dilluns, 1 de desembre de 2014

No adoraràs (només) el marcador

Foto: fcbarcelona.cat
El partit d’ahir deixa moltes lectures i quedar-se només amb una seria un error. La victòria a Mestalla (0-1 amb gol de Busquets) deixa el Barça viu en aquest frec a frec, ara si, amb el Madrid (l’Atlètic de Madrid ve per darrera a dos punts, i el Sevilla i el València es distancien ja una mica).

Per exemple, una primera lectura és que la proposta inicial de Luis Enrique, amb Mascherano i Busquets jugant junts al mig del camp era més en clau defensiva que ofensiva. Luis Enrique deu duu gravat en foc els partits de París i Madrid, i ahir no volia tornar a caure en els mateixos errors. Més múscul i menys creativitat (Iniesta encara no estava per jugar i Rakitic a la banqueta, de nou, en un partit gran ...). El resultat va ser una primera part de menys vertigen respecte dels dos partits referits, tot i que el València va tenir les seves opcions. El Barça, davant, només una, però molt clara. La resta, un control estèril i poc creatiu.

La segona part no va canviar gaire el dibuix, si bé el partit va tenir un gir de guió amb l’entrada de Rakitic; es va perdre estabilitat defensiva (Bravo va ser decisiu en aquest tram de partit) i es va guanyar capacitat ofensiva. Això no va passar, però, per l’entrada del jugador en si mateix, sinó pel canvi tàctic/posició; el Barça va recuperar el seu dibuix habitual, amb Busquets i Mascherano en les seves posicions habituals. El Barça va acabar guanyant el partit per insistència i per un València que s’anava fonent en el tram final. Però també hauria pogut perdre. La clau és no modificar l'anàlisi del partit en funció del marcador final.

Ara bé, Mestalla mai estat un camp còmode pel Barça. Ni el millor Barça de la història hi va jugar grans partits, si bé aquell València dista força de l’actual, amb jugadors de talla mundial com Silva, Villa o Soldado. No és excusa, és realitat.


El partit d’ahir em deixa un regust agredolç. Dolç per la victòria (les agòniques són excitants en el moment), per poder continuar allà dalt i mantenir les opcions amb un Madrid, ara com ara, intractable. Però agre perquè trenca la tendència bona, positiva, del dia del Sevilla o de l’Apoel. Tinc la sensació que aquest invent d’ahir el tornarem a veure i, quan torni a aparèixer, espero que en sigui una versió millorada o, potser en el proper partit, surt creu enlloc de cara.

dimecres, 26 de novembre de 2014

Alliberats

Foto: fcbarcelona.cat
Ahir, al minut 2 de partit, ja s’intuïen coses que aquesta temporada encara no s’havien vist. O almenys no s’havien vist totes alhora; un dia hi havia actitud, un altre dia hi havia encert, un altre dia hi havia pressió ... Ahir van confluir totes alhora i van donar com a resultat final el millor partit del Barça aquesta temporada. El més complet, sense cap mena de dubte.

La victòria al camp de l’Apoel (0-4, amb hat trick de Messi i el primer gol de Luis Suárez) deixa per la darrera jornada un partidàs amb el PSG que decidirà el primer lloc del grup. No és un tema menyspreable el fet de passar com a primer o segon de grup: el Barça, des de la temporada 2004 - 2005, s’ha classificat per a quarts quan ha quedat primer de grup i ha quedat eliminat quan s’ha classificat com a segon de grup. Així que compte.

Més enllà del bon joc de l'equip ahir, em quedo amb algunes individualitats: Rafinha. Ahir titular en un mig del camp inèdit, amb Mascherano (m'agrada més al mig del camp que de central) i Rakitic. El que priori podia semblar que hi hauria dificultats en superar el mur de l'Apoel va acabar sent just el contrari, ben recolzats, ahir si, per Alves i Jordi Alba. Tot i la lesió que l'ha mantingut apartat de l'equip les últimes setmanes, Rafinha tindrà un rol rellevant en el Barça de Luis Enrique.

I deixo la última, la millor, pel final: Messi ahir va superar el rècord de gols en aquesta competició que tenia Raúl i deixa el llistó, de moment, en 74 gols, dos per sobre del que era el sostre fins ahir. Messi ha superat dos rècords increïbles en 72 hores de marge i marcant dos hat tricks. Escrit així, sense més, sembla fàcil i tot. Però no és el cas. 

Messi està aconseguint allò que mai hauria imaginat, situar-se la capdavant de fites històriques que, fins fa pocs anys, només pertanyien a jugadors que acostumen a vestir de blanc. Per això encara m'agrada més.

dissabte, 22 de novembre de 2014

No dubtaràs

Foto. fcbarcelona.cat
El Barça necessitava un partit així. Un partit així i un resultat així. I Messi també. Gran victòria contra el Sevilla (5-1, amb hat trick de Messi, Neymar i Rakitic), que genera bones vibracions per un tram de la temporada, des d'ara fins Nadal, en que no hi ha res a guanyar i molt a perdre, sobretot a la Lliga.

Del partit d'avui en quedarà per sempre més el record del dia que Messi va batre el rècord de Zarra de gols a la Lliga. De moment, el llistó se situa en els 253. En una setmana en que el protagonista ha estat el jugador argentí per unes declaracions en que deixava oberta la possibilitat de no acabar la seva carrera esportiva al club, la millor manera de tancar aquesta espiral de negativisme era fent el que ha fet avui, marcar gols. Probablement, superar aquest rècord alliberarà al jugador de la pressió que s'havia generat a l'entorn d'aquest rècord (que si el dia del Madrid, que si al Camp Nou). I dimarts en pot caure un altre!

El partit d'avui confirma que l'aturada li ha anat molt bé a l'equip, per posar ordre i deixar enrere el desgavell en que s'havia convertit des del dia del clàssic. Avui hem vist una millor versió de Messi, si, però també de Busquets o del mateix Piqué, a més del bon moment que travessa Jordi Alba. I també hem vist novament Rakitic, desaparegut en les darreres jornades abans de l'aturada.

El no dubtaràs hauria de ser un manament al club, a les instal·lacions, als camps d'entrenament, en dies de partit al Camp Nou. Un recordatori ben visible per aquells que puguin tenir temptacions en fer-ho, en dubtar del millor jugador de la història. La història amb Messi és massa bona com per no acabar-la amb ell.

diumenge, 9 de novembre de 2014

Això no rutlla

Foto: fcbarcelona.cat
La victòria d'ahir al camp de l'Almeria (1-2, amb gols de Neymar i Jordi Alba) no allunya els problemes de joc que continua mostrant l'equip. De fet, no només no els allunya sinó que els accentua. Sigui com sigui, els tres punts d'ahir donen relativa tranquil·litat en la tercera aturada de la competició. 15 dies de descans que aniran molt bé, espero.

No entenc el punt de crispació de les rodes de premsa de Luis Enrique. Tot ha girat d'ençà el clàssic al Bernabéu. Si, és cert que el partit amb el Madrid ens va decepcionar, que Luis Enrique va mostrar símptomes de fer marxa enrere en tot allò posat en pràctica fins aquell moment. Però d'aquí a mostrar un cert enuig a la sala de premsa n'hi va un tros. M'agradaria veure una altra actitud de l'entrenador del Barça, no la d'estar a la defensiva.

El partit d'ahir va seguir la mateixa tònica del de dissabte passat amb el Celta o el de dimecres amb l'Ajax. Després d'uns primers 10' de joc de situar-se en el partit i generar alguna que altra jugada de cert perill, l'equip es desconnecta i és literalment atropellat pel rival. És igual la categoria o el nivell dels jugadors que pugui tenir al davant. Els jugadors són incapaços d'imposar-se i es perd el control de la situació.

Ahir, la incapacitat de l'Almeria de mantenir el to físic exhibit a la primera part més l'entrada de jugadors com Xavi, Suárez o Neymar durant la segona va fer capgirar el marcador, però les sensacions després del partit es mantenen intactes.

Penso que la situació encara és revertible, tot i que les sensacions que em desprèn l'equip quan juga ja no són les mateixes de principi de temporada. Vull creure que Luis Enrique encara té molta feina per fer, que hi ha jugadors que encara no han assolit el seu punt òptim de forma. Venen dues setmanes sense futbol que poden servir per tornar a creure, fins el proper partit.

dijous, 6 de novembre de 2014

Messi i poc més

Foto: fcbarcelona.cat
Després de dues derrotes consecutives, el Barça necessitava una victòria (0-2, tots dos de Messi). La victòria classifica l'equip per a vuitens i ara el repte que queda és ser primers de grups. Un objectiu, superar el PSG, que no serà senzill.

De fet, tal i com veig ara mateix el Barça, costa (molt) imaginar-se l'equip arribant gaire lluny en aquesta competició. Ahir l'Ajax va passar per sobre del Barça. Literal. La primera part va accentuar els problemes ja vistos a Madrid o París, amb l'agreujant, és clar, que l'Ajax no té el potencial ni del Madrid ni del PSG. D'aquí, doncs, que l'equip no encaixés cap gol. És més, el gol de Messi abans del descans deixava un marcador molt generós pel vist fins aquell moment. A la segona part les coses van canviar, com si el gol hagués alliberat a l'equip i a l'Ajax li haguessin entrat totes les pors. I Messi, és clar. Dos gols, una assistència en un no gol de Suárez i generador de la segona groga, i conseqüent vermella, pel jugador de l'Ajax. Amb Messi al camp, tots els equips acaben sent millors del que són. 

Amb els dos d'ahir Messi iguala Raúl com a màxim golejador històric de la competició, amb 71 gols. La diferència, però, és que ell ha necessitat només 90 partits per arribar a aquesta xifra, mentre que el madridista en va necessitar 144. El millor de tot plegat és que Messi només té 27 anys. Per tant, aquí també costa imaginar quin pot ser el límit de Messi. Em costa tant, com la intel·ligència dels que deien/volien que Messi abandonés el club.

diumenge, 2 de novembre de 2014

Acceptació

Foto: fcbarcelona.cat
El Barça segueix en fase depressiva. Ahir segona derrota consecutiva, aquest cop a casa davant el
Celta (0-1) que allunya l'equip del capdavant de la classificació. Ara que, ben mirat, potser ja està bé que això passi. I m'intentaré explicar.

Amb la qüestió dels números ja vam tenir molts mals entesos la temporada passada; que si l'equip només va quedar a un gol de guanyar el títol de Lliga, que si a la final de Copa aquella jugada de Neymar que va acabar al pal, etc. Aquests fets, objectivament inqüestionables, no ajudaven a solucionar altres mancances, potser més intangibles, però molt més importants (entrenaments, actitud, sistema de joc). Aquest any, després de la derrota en el clàssic, he observat que es torna a caure en els mateixos errors de la temporada passada; l'equip no està tan malament, segueix líder, si aquella jugada del Messi tal. I no.

Ahir l'equip va disposar d'ocasions. Només faltaria! Però disposar d'ocasions no equival necessàriament a jugar millor. De fet, el Barça, el millor Barça, es va trobar sovint amb aquesta situació, però a l'inrevés (a tall d'exemple, l'eliminatòria amb el Chelsea de la darrera temporada del Pep). Quan disposes de jugadors com els que disposa el Barça, des del talent individual ja es poden generar opcions per marcar gol sense necessàriament jugar millor. Però estarem d'acord que les coses no van per aquí. 

Per tant, l'equip i l'entrenador farien molt bé en deixar d'utilitzar aquest argument (que es va utilitzar en el post partit d'ahir, novament) i començar a acceptar que les coses no rutllen bé. Que des del gol de l'empat del Madrid l'equip ha entrat fase depressiva i urgeix sortir quan més aviat millor. Que toca acceptar quina és la nova realitat de l'equip i de molts jugadors, que no són els millors i que toca tornar a començar per intentar ser-ho. Potser, des de l'acceptació de la nova realitat de l'equip les coses poden començar a funcionar una mica millor. I tot això, evidentment, independentment de si la pilota entra o no entra.

dissabte, 25 d’octubre de 2014

Rodar el món per tornar al Born

Foto: fcbarcelona.cat
Derrota de les que couen en el clàssic (3-1, amb gol de Neymar). La única bona notícia que deixa el partit d'ahir és que el Barça continuarà líder, si bé la distància amb els seus perseguidors quedarà reduïda. Però, probablement, aquest, ara mateix, no és el pitjor problema que té l'equip.

Escoltareu i llegireu que el Barça va desaparèixer a la segona part. No, el Barça es va desconnectar del partit amb l'empat del Madrid. El per què no el sé, i agrairia que algú hi posés llum, ja que escoltant jugadors i entrenador en el post partit ningú ho ha aclarit. El Barça va deixar de competir en el minut 34 (només una rematada amb perill, de Mathieu, i molt avançada la segona part).

Fins aquell moment, partit trepidant, d'anada i tornada, amb moments de domini per a cada equip, en un escenari semblant al clàssic de l'any passat: el Barça colpejant primer i el Madrid creant molt perill per la banda dreta del Barça (no era un problema només d'Alves). On allà hi va fer mal Di Maria l'any passat, aquest any en feia Marcelo. D'ell va venir la jugada del penal cedit absurdament per Piqué. Un Piqué, tot sigui dit, que ja no està per ser jugador titular del primer equip (no només en el penal va quedar despullat). I fins ahir, creia que Luis Enrique ho veia igual. Espero que no torni a canviar d'opinió, sempre i quan el jugador demostri que vol tornar a ser el que era (cosa que dubto).

Però hi ha més. Busquets i Iniesta no estan en el seu millor moment (bé, ja fa temps que no ho estan, tot i alguna espurna d'Iniesta en els últims partits), situació ja vista en partits anteriors i que semblava que ja s'hi havia posat solució (Mascherano ha demostrat que ho pot fer bé de migcentre i Xavi per Iniesta semblava una bona solució). L'atreviment no em val només contra rivals menors, em val en dies com els d'ahir. Si Luis Enrique creu en tot allò que ha fet fins avui, quin sentit tenia canviar-ho avui?

Des del 34' l'equip es va fondre. Tota l'alegria de l'inici es va anar esvaint i l'equip es mostrava impotent davant els cops del Madrid. I les solucions de la banqueta no arribaven, ni en forma de tàctica ni en forma de revulsiu (per Pedro i no Munir? Per què Sandro no anava convocat?). Una desconnexió del partit força inexplicable.

El Barça actual necessita saber a què vol jugar. I amb qui ho vol fer. Està clar que encara no ho ha assolit plenament en cap dels dos escenaris. I és clar, el rival d'ahir fa molts anys que si sap a què vol jugar. I per això va guanyar.

dimecres, 22 d’octubre de 2014

I amb marge de millora!

Foto: fcbarcelona.cat
Victòria important ahir davant l’Ajax (3-1, amb gols de Neymar, Messi i Sandro) que deixa via lliure, ara si, per preparar el Clàssic de dissabte. Tot i això, el partit d’ahir va deixar algunes coses bones i alguna de dolenta...

Per començar, el Barça va jugar ahir els seus millors primers 45 minuts en el que va de temporada. Probablement hi va tenir a veure el fet que Macherano està funcionant molt bé en la posició de migcentre (Eibar i ahir), on Busquets encara no acaba de rutllar com ens té acostumats. O bé Iniesta, que va tornar a ser "don Andrés", assitint a Messi amb una excepcional passada en el segon gol i fent una jugada que si hagués acabat en gol avui la veuríem mil cops repetida. Tot això amanit, és clar, amb Messi i Neymar, que estan inspiradíssims en atac. Allò que li demanàvem al jugador brasiler fa unes setmanes ha tingut resposta positiva.

Però, com deia, també hi va haver algunes coses que no van anar tant bé. Per començar, el fet de no completar un partit rodó, quan ahir es tenien tots els condicionants per fer-ho. Els canvis, un pèl aviat pel meu gust, i l’horitzó amb el Madrid, van fer que l’equip es desconnectés i l’Ajax, molt al final, ho aprofités per posar, ni que fos una miqueta, la por al cos. Per sort, aquesta temporada tenim un “Larson” a la banqueta; es diu Sandro, és molt més jove i ha sortit molt baratet.

Tampoc em van convèncer Pedro i Piqué. Pel primer tenim remei ben aviat (Luis Suárez titular dissabte?). Però amb el segon tenim un problema (que ja fa temps que dura), ja que no hi ha relleu a la plantilla per les seves característiques. O el recuperem o caldrà repensar algunes coses.

dimarts, 21 d’octubre de 2014

Avui no es pot badar

Foto: fcbarcelona.cat
El partit de dissabte l’esperava amb ganes. Després de dues setmanes sense futbol, tornava la Lliga amb un bon aperitiu d’una setmana gran; Champions (partit en el que no es pot badar) i clàssic. El partit amb l’Eibar (3-0, amb gols de Xavi, Neymar i Messi) va tenir allò que ja li hem vist al Barça fins ara; “maduració” del partit, Messi y Neymar, que cada vegada s’entenen més, i porteria a zero. Canvien els actors (Xavi per Iniesta, Mascherano per Busquets) i els rivals, però aquestes característiques no, si bé el partit de dissabte va tenir algun detall que ho podria haver canviat tot (les dues grans ocasions de l’Eibar abans del descans). 

Sembla inevitable parlar del clàssic, si bé el partit d'avui amb l’Ajax no admet errors. Tot el que no sigui guanyar complicaria excessivament la classificació, i convertiria el partit a l’Amsterdam Arena d’aquí quinze dies en “una final”. Per  tant, millor pensar primer en l’Ajax i ja hi haurà temps (poc) en pensar amb el Madrid. De fet, el de dissabte és un partit menys rellevant (decisiu) amb els números a la mà, que no pas el partit de demà.

I l'Ajax ja va demostrar, la temporada passada, que és un equip que li pot posar les coses difícils al Barça; el 4-0 del Camp Nou va ser un resultat enganyós i el partit a Amsterdam va començar a mostrar les carències de l'equip que no es van saber redreçar a temps. Per tant, millor no tornar a caure amb els mateixos errors.

dijous, 16 d’octubre de 2014

Tal dia com avui de fa 10 anys

Foto: mundodeportivo.com
M’havien deixat un parell de carnets, un amic perico que no volia anar a veure el partit i em va dir si jo hi volia anar. És clar que si! Feia 11 anys que no veia un derby al camp de l’Espanyol (l'últim va ser a Sarrià, la temporada 1992-1993, 0–1 amb gol de Koeman de penal, encara ho recordo sense necessitat de rastrejar a “can Google”). Ja tocava un derby al Lluís Companys. I ja tocava algun partit anant al camp, fet que havia deixat de fer (i que s'ha acabat reduïnt a un parell de partits a l'any).

L’inici de la Lliga 2004 – 2005 pintava molt bé. El Barça havia fitxat Eto’o i Deco (campió d’Europa amb l’Oporto) i l’equip, que ja la temporada anterior havia fet un gir espectacular en el segon tram de la temporada (Davids ...) començava a donar senyals del que acabaria sent, dos anys després, el millor equip d’Europa.

Però tornem a aquell vespre a la muntanya màgica. Els seients estaven situats en zona perica (lògic, eren dos carnets de soci) i durant la prèvia del partit em vaig dedicar a pensar en quin entorn em trobaria. No vaig tenir cap tipus de problema, si bé és cert que no em vaig expressar com ho puc fer habitualment al Camp Nou. El partit no va tenir gaire cosa que recordi; el gol de Deco, de rebot, va fer que la pilota s’aixequés el suficient perquè Kameni no hi arribés. Aquest tipus de gol de Deco s’acabaria convertint en un clàssic en la seva etapa culé. Aquell acabaria sent el marcador (0-1). Ajustat, si, però no recordo que aquell dia es patís gaire.

Quan mancaven pocs minuts per acabar el partit, el canvi. Sortia del camp Deco i entrava Messi. Pels "poc posats en la matèria" un desconegut. I per l'afició rival encara més. En aquella època, alguna que altra presència en el primer equip en partits amistosos i un anunci que s'acabaria convertint en una premonició.

El que està clar d'aquell 16 d'octubre és que poc m'imaginava que viuria en directe el debut en partit oficial amb el Barça del millor jugador de la història del club. Aquell dia, vaig tornar a casa pensant que sempre que vaig al camp de l'Espanyol a veure un derby guanyem. I, a més, sempre pel mateix resultat, 0-1.

diumenge, 5 d’octubre de 2014

Qualsevol semblança és pura coincidència

Foto: fcbarcelona.cat
Rayo - Barça, el partit que va marcar un abans i un després la temporada passada. No pel que va passar aquell dia (bona victòria tot i que joc millorable), sinó pel que no van entendre alguns, president i entrenador principalment. Ahir, victòria per 0 - 2 (gols de Messi i Neymar) i el Barça que descansarà un parell de setmanes sent el líder de la classificació.

El partit, d'inici, si va tenir semblances amb el de la temporada passada: pressió molt amunt i individual dels jugadors del Rayo, que feia que el Barça no sempre pogués sortir des de darrera amb la pilota controlada. Tot i això, si s'observava l'intent d'apurar fins a l'última opció de jugar la pilota des de darrera, si bé que en algunes ocasions sense èxit. A partir de la mitja hora, però, i en un fet que ja és habitual en els partits del Barça (sigui quin sigui el rival, l'equip necessita uns minuts per situar-se), el Barça va saber interpretar quina era la millor opció i en dues passades llargues (que no pilotades) dels centrals del Barça, Piqué primer i Bartra després, va aconseguir trencar la defensa avançada del Rayo per situar un marcador prou còmode. La segona part, amb l'expulsió només començar de Morcillo, va deixar molt coll avall el partit i deixava sense lògica, també, intentar buscar qualsevol comparativa amb el partit de l'any passat. Deixo, només, un parell de dades: un 66% de possessió del Barça a la primera part (la del total del partit no penso que tingui cap significació, si bé va baixar) i les 59 pilotes perdudes en el partit d'ahir vers les 92 de l'any passat. 

En el terreny individual, ahir Piqué va tornar a ser Piqué, en el seu partit més complet aquesta temporada (i això que no n'ha jugat gaires). Amb ell i Bartra de centrals, més Mathieu a la banda esquerra, i Alves a l'altra banda, dóna la sensació que aquesta pugui ser la defensa tipus pels grans partits. Dic sembla, donat el rendiment irregular d'alguns dels citats, i dic sembla, també, perquè no tots els equips li juguen al Barça com ho va fer el Rayo. I el que ahir si va funcionar no té perquè fer-ho en pròxims partits. Ara bé, i això ja ho vaig destacar l'altre dia: té molt mèrit que sense haver repetit mai els quatre de darrera l'equip encara no hagi encaixat cap gol. Més enllà de l'incident de París, la feina darrera s'està fent molt bé, i això és mèrit de tots. Ara toca afinar amb els equips de primer nivell, i n'hi ha un que ja espera el seu torn ben aviat ...

dimecres, 1 d’octubre de 2014

Suspès

Foto: fcbarcelona.cat
Primer dia de gols encaixats i primera derrota de la temporada. Tot en un. El Barça no va superar la prova del Parc dels Prínceps (3-2, amb gols de Messi i Neymar) i se situa segon en el seu grup a la Champions. Res que, numèricament, no sigui sol·lucionable. Una altra qüestió és la quantitat de dubtes que deixa el partit.

Abans de dir res del partit d'ahir, vull fer una prèvia, ja que no vull que sembli que he canviat de criteri: em costa molt entendre que Marc Bartra no sigui titular en aquest equip. I més veient que Piqué continua sumant minuts a la banqueta o a la grada. I vist, també, que la defensa ahir va fer aigües. No sé si el resultat hauria estat diferent amb el central català de titular, però si penso que és millor jugador que la resta de jugadors que juguen en aquesta posició.

Feta aquesta prèvia, ahir el Barça no aprovar el primer examen seriós de la temporada. Hi va haver massa errors: la manca d'encert en la sortida de la pilota des de darrera, el mal paper dels laterals, en especial Jordi Alba, superat abastament per Lucas Moura i la manca d'encert en la pressió al davant, en que si bé aquesta va existir (ahir no hi ha haver un problema d'actitud o intensitat, com si vam veure freqüentment la temporada passada), no va ser prou eficaç i el PSG va saber sortir-ne exitós en la majoria de jugades. Per sort, el molt bon partit de Messi i l'encert de cara a porteria (dos gols en tan sols tres rematades a porta) van atenuar un marcador que podria haver estat pitjor.

Tot i el que he dit, i contràriament al que pugui semblar, penso que la derrota d'ahir no és un desastre. Si que "destrempa" o bé genera (molts) dubtes, però el marge de millora (individual i col·lectivament) encara és gran i cal continuar treballant en allò en que el Barça encara no té pou definit. A què es vol jugar.

dilluns, 29 de setembre de 2014

De menys a més

Foto: fcbarcelona.cat
Excel·lent resultat el de dissabte contra el Granada (6-0, amb hat trick de Neymar, doblet de Messi i Rakitic). El Barça recupera el liderat que havia perdut per goal average la jornada anterior vers el València i manté distàncies amb els seus dos grans rivals de Madrid.

Un partit, el de dissabte, on el Barça va anar clarament de menys a més. De fet, ho porta fent en tots els partits d’aquesta temporada, inclòs el dia del Málaga. I és que el fet diferencial, més enllà de si una dia estan més fins que un altre, pertany a l’equip rival, que a mida que avança el partit es creu més la possibilitat de treure quelcom de positiu. Amb el Granada, aquesta sensació va estar present durant bona part de la primera part, si bé els tres gols abans del descans van liquidar aquesta possibilitat. Tot i això, no tinc la sensació que el de dissabte fos el millor partit de l’equip de Luís Enrique. És més, diria que va ser un dels més fluixos.

Demà torna la Champions i Messi torna a París, l'escenari que va registrar un punt d'inflexió en el físic del millor jugador de la història. Aquella lesió va marcar el devenir d'aquella temporada i part de la següent d'un Messi que venia de registrar els millors números de la història (91 gols el 2012 i Pilota d'Or) i que semblava que el 2013 res l'anava a aturar. Ha arribat el moment de tancar aquest cercle i recuperar el tron que li pertany i que alguns han aprofitat per qüestionar.

dijous, 25 de setembre de 2014

Calma

Foto: fcbarcelona.cat
El Barça va empatar ahir al Camp del Málaga (0-0) i va trencar la ratxa de victòries consecutives amb que havia iniciat la temporada. Manté, això si, el liderat i la imbatibilitat, si bé aquestes dues coses no compensen el cert mal regust que va deixar el partit.

Les coses no han canviat massa davant aquest tipus de partits. Equip tancat darrera esperant el Barça, deixant les bandes lliures per a que els laterals centrin pilotes (en estàtic, i poquíssimes vegades en carrera) que en molts casos no arriben ni a l'àrea i que, quan ho fan, no són aprofitades pels davanters, ja que per les característiques dels jugadors que té l'equip aquesta faceta del joc no és la més destacada. I pel mig, manca d'idees (no va ser el millor dia ni de Messi ni d'Iniesta). Això és així des de fa uns anys i els diferents entrenadors que han desfilat per la banqueta no ho han sapigut resoldre. Tot això, és clar independentment del marcador assolit. Fa uns dies, amb l'Apoel, el partit va ser el mateix, encara que el marcador final fos més favorable.

Però no tot ha de ser una lectura negativa del partit d'ahir. L'equip està en construcció. I aquesta s'està fent des de la base, des de la defensa. Sis partits sense encaixar i, el més important, sense que els equips rivals no generin gaires ocasions de perill, ja és tot un avenç respecte de les dues darreres temporades. I encara més; té molt mèrit si tenim en compte que bona part dels jugadors que juguen en línia defensiva tampoc destaquen per passar pel millor moment de la seva carrera (Piqué, Alves, Mascherano). I això sense comptar els que acaben d'arribar! Per tant, la única explicació raonable és que s'ha fet bona feina al darrera. Ara, el que cal és també fer-la al davant.

dilluns, 22 de setembre de 2014

La jugada de Rakitic

Foto: mundodeportivo.es
El Barça continua endavant (i al davant) a la Lliga amb una nova victòria (0–5 al camp del Llevant amb gols de Neymar, Rakitic, Sandro, Pedro i Messi), la quarta consecutiva (cinquena en el total de competicions) i enllaça, a més, quatre partits consecutius (cinc en el global) sense encaixar cap gol. Fregant la perfecció.


Del partit d’ahir vull destacar una jugada. Era el minut 13 (marcador 0 a 0 en aquell moment) i Rakitic perd una pilota al mig del camp. Automàticament, es genera una contra del Llevant. El jugador del Llevant Morales arriba fins a la línia de fons i serveix per a que Casadesús remati a porteria buida el primer gol del Llevant ... però no, Rakitic, el mateix que l’havia perdut, seguint la jugada, aconsegueix avançar-se i arreglar el que havia espatllat. Per mi, aquesta jugada serveix com a exemple del gran canvi del Barça aquesta temporada.

Aquest compromís és un dels èxits (o l'èxit) del Barça de Luis Enrique. Allò que ja s'apuntava a la pretemporada i que dèiem amb la boca petita per no haver-nos-ho d'empassar a la primera de canvi, cada dia que passa és una realitat. Per mi, aquest grau de compromís pot ser el fet diferencial quan els rivals siguin del mateix nivell i calgui quelcom més que la qualitat individual que té cada jugador. Penseu amb el que va passar amb l'Atl. Madrid la temporada passada ...

El partit ens va continuar mostrant la connexió, cada vegada més i millor, entre Messi i Neymar. Cal destacar el nou rol del millor jugador de la història, de quart migcampista, i del que n'està treient un bon profit el jugador brasiler (i la resta de l'equip). Messi duu 5 assistències en Lliga, 6 si comptem totes les competicions. Si hi afegim els tres gols que ha marcat, ha participat en 9 dels 12 gols de l'equip en totes les competicions. I encara queda Suárez per afegir-se a la festa!

dijous, 18 de setembre de 2014

Un bon fons d'armari

Foto: fcbarcelona.cat
El Barça va iniciar ahir el seu camí a la Champions 2014- 2015 amb una victòria per la mínima (1-0 gol de Piqué) davant l'Apoel. De tots els partits jugats fins ara, el d'ahir va ser el més difícil de digerir, tot i que ens va ensenyar algunes coses positives que brillen més que no pas el marcador final.

Per començar, Luis Enrique va presentar un onze inicial molt diferent del que havíem vist en les jornades anteriors, amb un mig del camp inèdit (amb Xavi, Sergi Roberto i Sergi Samper). D'aquests destaco Sergi Samper, un dels cracks del B que apunta pel primer equip. No va desentonar gens i va ser un dels millors homes del partit d'ahir. En canvi, va quedar la sensació que Xavi no acabava de brillar, en el típic partit contra un equip que només es ve a defensar. En aquest punt, Luis Enrique encara té molts feina a fer, ja que la sensació és que encara que haguessin jugat els teòrics titulars (Iniesta, Rakitic, Busquets) el problema hauria estat el mateix.

Al darrera, Ter Stegen debutava, resolent molt bé la poca feina que va tenir, mentre que a la defensa Adriano i Bartra també eren titulars per primer cop. La tasca defensiva de l'equip està sent un dels punts més brillants d'aquest inici de temporada, ja no només perquè encara no s'ha encaixat cap gol, sinó perquè tampoc els equips rivals generen gaires ocasions de perill.

I al davant, Munir segueix sent titular, i ahir el que va caure va ser Pedro enlloc de Neymar. Per alguns moments, en especial a la primera part, va donar la sensació que Neymar i Messi comencen a mostrar unes senyals d'entesa que la temporada anterior no vam arribar a veure.

El partit no va ser brillant i el marcador va ser molt pobre, però l'equip segueix mostrant senyals positius. I és que és molt millor afrontar el repte de la temporada amb tots els jugadors de la plantilla que no pas amb 13-14 homes, tal i com va dir Luis Enrique en acabar el partit. Diumenge que ve, més del mateix.

diumenge, 14 de setembre de 2014

El Barça continua creixent

Gran victòria ahir (2-0, tots dos de Neymar) davant un rival de Champions (l'Ath. Bilbao). Tres jornades de Lliga, nou punts de nou possibles, 5 gols a favor i cap en contra, i sis punts per sobre del Madrid, que ha enllaçat dues derrotes seguides a la Lliga. L'escenari és ideal.

Aquesta temporada els partits comencen abans del xiulet inicial de l'àrbitre. Luis Enrique, que en la convocatòria havia deixat fora Bartra i Rafinha, presentava un 11 inicial amb Munir de nou d'inici, i amb Piqué i Neymar a la banqueta. Aquí ningú passa per davant de ningú, independentment de com es digui (Messi a banda).

El partit va tenir certa semblança amb els anteriors, amb un Barça de menys a més que no es va avançar abans en el marcador per la manca d'encert, en especial de Munir, que en va tenir més d'una per posar el Barça per davant en el marcador. A la segona part, amb l'entrada de Neymar, l'equip va generar encara més perill i el partit es va acabar de desequilibrar amb dues accions de Messi (brillant, en especial, la jugada del segon gol). Va ser molt destacable el partit que va fer Mathieu, que dona l'equilibri just en el centre de la defensa, fent la tasca correctora que necessita l'equip i donant sortida a la pilota amb criteri quan toca fer-ho. I tampoc em vull oblidar de Rakitic, que sembla que faci anys que jugui al Barça. S'ha fet l'amo del mig del camp i cada dia que passa, com em diu un bon amic, recorda més al gran Deco. 

L'equip segueix creixent i aquelles maneres que apuntava en pretemporada o en el primer partit de Lliga es mantenen. Però encara hi ha marge de millora i jugadors que encara han d'aparèixer (Luís Suárez) per fer l'equip encara més competitiu. Pinta molt bé.

dissabte, 6 de setembre de 2014

Posa't les piles, Neymar!

Foto: diariogol.com
Crec que podem estar d'acord si diem que, la temporada passada, Neymar no va cobrir les expectatives que va generar el seu fitxatge. Lesions i afers extraesportius a banda (molt importants i que també compten, és clar), Neymar va oferir la seva millor versió en els darrers dos/tres mesos de 2013 (el clàssic al Camp Nou i el partit amb el Celtic en la fase de grups de la Champions possiblement els més recordats). Però poc més. 

En números, la cosa va quedar així; 15 gols i 15 assistències en 41 partits oficials (o en 2.830 minuts, segons dades del portal Transfermarket). D'aquests números, en el tram comprès entre octubre i desembre de 2013 (el de millor rendiment segons el meu parer) va marcar 9 gols (1 en Copa, 3 en Champions i 5 en Lliga) i va donar 7 assistències de gol  (4 en Lliga i 3 en Champions) en 13 partits. Uns números força bons. En canvi, en el segon tram de temporada (de gener a juny), va registrar els següents resultats: 4 gols (1 en Champions i 3 en Lliga) i 3 assistències (1 en Champions i 2 en Lliga) en 17 partits. Un rendiment clarament inferior i força insuficient, tot i la seva aparició en el partit d'anada de quarts de la Champions amb l'Atl. Madrid i el clàssic al Bernabéu (amb dues assistències).

Així doncs, en aquesta temporada n'espero molt més d'ell. I no crec que sigui l'únic, començant pel mateix entrenador. Diumenge passat retornava de la seva lesió, però Luis Enrique va preferir mantenir en el primer equip a Munir, donant entrada a Neymar avançada la segona part. Una situació, aquesta, ben diferent a la que es donava, sovint, la temporada passada. Les coses han canviat i espero que Neymar ho hagi captat.

dilluns, 1 de setembre de 2014

Hi ha gana

Foto: fcbarcelona.cat
Amb un parell de partits de Lliga ja hem pogut comprovar el principal canvi del Barça respecte de la temporada passada: hi ha gana. I hi ha ganes. La victòria ahir per 0-1 al Madrigal (gol de Sandro) deixa el Barça líder en solitari quan només portem dues jornades de Lliga.

Hi ha coses tangibles i intangibles en el nou Barça. Per començar, el Barça ha recuperat allò que tant el va caracteritzar amb Guardiola; la pressió a dalt, la ràpida recuperació de pilota per generar perill. I en aquesta faceta del joc és quan veiem a un Messi diferent al de la temporada passada. No és que Messi hagi canviat (només), ha canviat l’equip en el seu conjunt, començant per l’entrenador, que està sabent tocar les peces clau per a que tot torni a rutllar.

Un altre tangible és el protagonisme que estan tenint els jugadors del planter. Ahir, Munir titular un altre cop i minuts clau de joc per a Sandro (amb gol decisiu inclòs). Els jugadors del filial ja han jugat en dos partits de Lliga el doble de minuts que en tota la temporada passada. Poc més cal afegir.

Els intangibles. Ahir, amb el partit empatat i a manca d’un quart d’hora tot era possible, derrota inclosa. Però l’equip destil·la una energia que la temporada passada no s’observava per enlloc. Possiblement hi haurà partits com els d’ahir que no acabaran tant bé, però de moment, les sensacions que desprèn l’equip m’agraden.

divendres, 15 d’agost de 2014

Paciència i confiança. I criteri

Foto: fcbarcelona.cat
Des que Luis Enrique és entrenador del Barça crec que encara no li havia dedicat un post. Entre les ganes de desconnectar, després d'una temporada desastrosa, el Mundial, i els fitxatges i sortides de l'equip, encara no havia escrit res sobre l'actual entrenador del Barça. Així doncs, encara que tard, avui ho faré, i més després del dia d'ahir i la, potser, incompresa decisió de cedir Deulofeu.

Incompresa per mi mateix (i per uns quants més), tot sigui dit. Els fitxatges que em generaven més il·lusió aquesta temporada eren el de Rafinha i el de Deulofeu. Almenys d'inici. Però Luis Enrique tindrà els seus motius. Deulofeu no ha estat titular en cap dels amistosos que ha jugat l'equip i, a més, ha estat criticat pel seu propi entrenador en roda de premsa per no acabar de donar tot el que espera d'ell. Res a dir. Ara bé, en aquest punt, només li demano una cosa a Luis Enrique: que sigui conseqüent. Ens el creurem si aplica "meritocràcia" i aparca les jerarquies: qui no rendeixi, banqueta o grada els espera.

Crec en Luis Enrique. Per molts motius: té experiència, coneix el club, ha estat jugador del Barça, ha estat entrenador del filial i coneix part de la plantilla i dels jugadors del planter. És una aposta (el seu fitxatge) que arriba un any tard. Seré pacient i confiaré en ell, però el que demano, entre moltes altres coses (que l'equip torni a jugar com a tal, per exemple) és coherència i criteri en les decisions. No vull un altre any perdut.

diumenge, 10 d’agost de 2014

Els millors fitxatges vénen del Mini

Foto: ara.cat
A quinze dies vista perquè comenci la Lliga, el Barça només li resta un partit de pretemporada, el Gamper. La resta de dies, més entrenaments per posar l'equip a punt en una temporada en que el Barça, a hores d'ara, surt amb desavantatge amb els grans d'Europa. La qüestió, però, no és tant cóm es comença (que també), sinó cóm s'acaba.

Cinc partits de pretemporada que han servit per veure com els joves que pugen del planter, o les incorporacions pensades per a que hi juguin, no desentonen gens ni mica. Vull pensar que, amb Luis Enrique al capdavant, jugadors com Halilovic, Munir o Samper (per citar-ne alguns) tindran els seus minuts amb el primer equip. Minuts no per jugar en primera ronda a la Copa del Rei amb un Segona B, sinó minuts per si els que estan al primer equip no estan rendint com s'esperava d'ells. 

I és que el Barça, com tants altres equips, té tendència en buscar a fora allò que ja té a casa. Ni les experiències més properes en el temps, i tan positives, han servit d'exemple. Les presses, la incapacitat, o d'altres interessos, duen a prendre decisions que a la llarga s'acaba demostrant que eren absolutament prescindibles. 

diumenge, 3 d’agost de 2014

Tranquilitat i bons entrenaments

Foto: fcbarcelona.cat
Ahir segon partit de la pretemporada amb el Niça (empat a 1, amb gol de Xavi de penal). Bon debut d'alguns dels nous fitxatges, en especial Mathieu, Ter Stegen i Halilovic. Dimecres, el Barça jugarà amb el rival més exigent en aquesta pretemporada, el Nàpols.

La pretemporada del Barça de moment fa bona “pinta”. Entrenaments de matí i tarda, amb bona part dels jugadors internacionals ja disponibles, gràcies a l’eliminació en primera fase de la selecció espanyola en el Mundial, retorn a un reglament de disciplina interna abandonat aquestes dues últimes temporades, retorn a l’exigència per part d’alguns jugadors (a algun ja veurem si li servirà per continuar en el primer equip, com Dani Alves), no hi ha gira, etc. etc. Si, sembla que el Barça ha recuperat els bons constums. La llàstima és haver tardat un parell d’anys en reconèixer-ho.

Amb Luís Enrique es recupera el treball, imprescindible per molta qualitat que un pugui tenir. Amb la qualitat, només, no es pot assegurar èxit, per molt que els resultats no hi estiguessin gaire lluny (el títol de Lliga de la temporada passada es va fregar amb els dits). I amb Luís Enrique, també, recuperem la figura de l’entrenador, mancada aquests dos últims anys i de diverses maneres (malalties, suplències transitòries desencertades, fitxatges qüestionables).

A tot això, a més, cal afegir que el Barça no jugarà fins el 24 d’agost el primer partit oficial, fet que encara afavoreix aquesta preparació. És bo tenir partits oficials en aquest tram de la pretemporada, ja que vol dir que has guanyat títols la temporada anterior, però ja que no és el cas, i a més no ho has farcit de la típica gira que et beneficia econòmicament però et perjudica esportivament, ja està bé que les coses siguin d’aquesta manera. Així doncs, i més enllà de les qüestions extraesportives que continuen tacant la imatge del club, l’equip segueix el seu camí.

dilluns, 28 de juliol de 2014

Revolució a mitges ... de moment

Estaríem tots d'acord (o la gran majoria) que sota el concepte "revolució" només hi podríem incloure Cesc. Puyol i Valdés han marxat perquè creien que ja era el moment de plegar (per motius diferents), Alexis no seria, sota el meu punt de vista, una baixa sota aquest concepte, i la resta de jugadors (Pinto, Oier, Dos Santos, Bojan, Tello, Cuenca) no formarien part del que anomenem "vaques sagrades" (alguns d'ells estaven cedits).

No, jo per revolució entenc una altra cosa, uns altres noms. Per exemple, Dani Alves. Un jugador que hom creu que ja ha donat tot el que podia donar al Barça i que ja ha arribat el moment (i potser fem tard) de donar pas a algú altre, ve sigui des de dins o des de fora. Seguir apostant pel brasiler, amb un rendiment excel·lent en els seus primers tres-quatre primers anys al club, però clarament inferior en els dos següents, seria un error.

Un altre seria Pedro. Amb l'arribada de Suárez i el retorn de Deulofeu, el canari perd posicions de sortida. Si bé penso que no és el mateix cas de Dani Alves, les últimes temporades de Pedro no han estat bones (tot i els més que correctes números de la temporada passada). Aquí no ho tinc tan clar com amb el lateral brasiler, per una qüestió d'edat i de que crec que en el rendiment de Pedro hi han influït altres aspectes (forma de jugar, forma d'entrenar). Però sigui com sigui, la seva sortida si que formaria part de la pretesa revolució.

I queda Xavi, que exemplifica molt bé el fet de quedar-se a mitges; si fa unes setmanes era molt definitiu que no seguia, el jugador ha canviat d'opinió. I a mi no em sembla una mala opció, tal i com vaig escriure en el seu moment. Però aleshores... en queda la famosa revolució? 

dimarts, 22 de juliol de 2014

Malvenent patrimoni

                            Foto: sport.es
Hi ha fets que s’escapen de la meva comprensió: El Madrid acaba de traspassar Álvaro Morata a la Juventus per 20 milions d’€. Álvaro Morata! Mentrestant, el Barça ha traspassat Dos Santos, Tello (cedit per dos anys), Oier i Bojan per 4 milions d’€ (Oier i Bojan per 0 euros). Algú del club ho pot exlicar?

I que ningú em vingui amb “el rotllo” que el Barça ja va fer negoci l’any passat amb Thiago. Ni de conya són comparables un cas i l’altre (Morata). Thiago ja era un jugador contrastat l'estiu passat i si no tenia minuts al Barça era per altres questions ja explicades en el seu moment.

A un li dona la sensació que en aquest capítol el Barça tampoc fa les coses bé. I la comparació amb el Madrid és sagnant. Tello, sense anar més lluny, no té més quota de mercat que aquests dos milions d'euros que ha costat la seva cessió? I Bojan? Tant difícil és obtenir uns majors ingressos pels traspassos d'aquests jugadors? Tan preocupats pels "calers" i resulta que quan tenen oportunitats no les saben aprofitar.

dissabte, 12 de juliol de 2014

Diumenge vull que guanyis

Si, diumenge vull que Messi sigui campió del món. Reconec que m'agrada el futbol que fa la selecció alemanya, que mereix el títol pel que ha demostrat en aquest mundial, però vull que guanyi Messi. I Mascherano, és clar.

Vull que guanyi perque és el millor, tot i que no estigui en el seu millor moment. I vull que sigui campió del món perque tots aquells que li neguen aquesta condició, i la de ser un dels millors de la història, es quedin sense arguments. 

El fet que et pugui agradar o no un jugador sovint és força subjectiu, de cadascú, i en això mai m'hi posaré. Cada un és lliure de triar. Però si el debat el fem quantificable, Messi ja fa temps que està a dalt de tot, guanyi o no aquest mundial. Del póker de millors de la història, ni Cruyff ni Di Stéfano tenen un mundial, i ni Pelé ni Maradona tenen una Champions. De fet, Maradona no va necessitar tenir un gran palmarés en la seva carrera futbolística perque molts el considerèssim un dels millors de la història.

El que tinc molt clar és que hi haurà un abans i un després d'aquest Mundial, després d'aquesta temporada en el Barça. Han passat moltes coses en la darrera temporada com perque tot pugui continuar igual. Personalment m'agradaria que fos així, però dóna la sensació que hi ha ganes de passar pàgina molt ràpid amb un jugador que t'ha ajudat a ser més gran del que eres. Així és el Barça, m'agradi o no.

divendres, 4 de juliol de 2014

El tenien aquí i el van deixar escapar

Foto: ara.cat
Queda poc més d'una setmana perque arrenqui la temporada 2014-2015 i els centrals segueixen sense
arribar. Sembla una broma pesada, però no ho és. A hores d'ara, el Barça disposa al seu primer equip de dos centrals "naturals", Bartra i Piqué (en aquesta entrada no parlaré d'estats de forma) i un reconvertit, Mascherano.

Mentre el club segueix entretingut en altres batalles no necessàries per d'altres zones del camp (torna el vedettisme), avui ens hem assebentat de la renovació d'Eric Abidal amb el Mónaco per una temporada més.

Un que estigui poc avesat al futbol internacional, podria caure en l'argument fàcil que aquesta renovació és deu més a un acte de "caritat" que no pas a mèrits esportius. I estaria molt equivocat. Eric Abidal va jugar amb el Mónaco, en Lliga, 2.311 minuts, sent titular en 26 dels 38 partits possibles. Comparem-ho amb els registres dels jugadors del Barça (en Lliga) que ocupaven el centre de la defensa la temporada passada: Mascherano, 2.364 minuts en 28 partits, Piqué, 2.311 minuts en 26 partits,  Bartra, 1.586 minuts en 20 partits, i Puyol, 428 minuts en 5 partits. És a dir, només Mascherano va tenir més minuts que el francés (53 minuts per ser exactes). No és un mal registre tenint en compte que ja no estava apte per la pràctica esportiva.

Ja que et costa trobar algú que es pugui adaptar a la teva forma de jugar (aquest és l'argument dels que manen a l'hora de justificar la tardança en incorporar algú a l'eix de la defensa) no deixis escapar aquells que, a més, han rendit a molt alt nivell. Ja sé que el tema Abidal forma del passat (gloriós) del Barça, però pensava que era convenient fer aquest exercici per veure com d'equivocats n'estaven els que van prendre la decisió (que tal si demanem responsabilitats?) i quin mal li ha fet al club la pèrdua d'algú que, mentre no n'arriben d'altres, podria haver seguint fent molt bona feina. Dins i fora del vestidor. 

dimarts, 24 de juny de 2014

La (incerta) era postXavi

Foto: fcbarcelona.cat
Amb el Mundial acabat per ell i a manca de confirmació oficial, tot apunta que Xavi no continuarà al Barça la temporada que ve. De
confirmar-se, seria la notícia de l'estiu, per poc esperada i pel que pot suposar. Però ... Xavi ja no està per jugar al Barça? 

Sense ell, el dibuix tàctic de l'equip canviarà forçosament. El debat de les dues últimes temporades (que si l'equip era menys vertical amb ell, que si no, etc.), conclou sobtadament i sense resoldre les qüestions plantejades. El (teòric) relleu va marxar ara fa un any (Thiago) i Cesc no ha donat el resultat que s'esperava (que tinguis sort a Londres, crec que la necessitaràs ...). Per tant, el recanvi, si el club (o l'entrenador) en vol un, l'haurà de buscar a fora o al B. 

Per què marxa Xavi ara del Barça? Que ha canviat en poc més d'un mes? La temporada ha estat nefasta, si, i cal fer canvis, també, però no crec que tota aquesta revolució que s'ha de fer en el primer equip impliqui un adéu del cervell del millor Barça de la història. Tothom viu encisat amb el cas de Pirlo, jugador de la Juve i internacional amb el seu país (i millor jugador de la seva selecció, tot sigui dit), que amb 35 anys segueix competint al màxim nivell. No podria desenvolupar el mateix rol Xavi al Barça mentre l'equip fa la transició (de joc o de jugador)?

dijous, 5 de juny de 2014

Mai segones parts ...

Tot apunta a que Cesc té els dies comptats al Barça. No acostumo a parlar en el blog de les possibles altes i baixes de l'equip durant l'estiu, ja que no acabaria mai (i perque la majoria de noms que apareixen en premsa no deixen de ser interessats), però aquesta vegada la cosa sembla molt definitiva (més enllà de la relliscada de Piqué, que tot ajuda...).

Tres temporades és un marge de temps, més que raonable, per prendre una decisió (club i/o jugador) si veus que el tema no acaba de funcionar. I això és el que passa amb Cesc Fàbregas, que no ha donat el rendiment que s’esperava. I com porto explicant darrerament, és moment per prendre decisions valentes.


Cesc no ha funcionat en el Barça. Les coses són així. Els números podrien arribar a maquillar aquest fet (42 gols i més de cent assistències), però és una evidència que no s’ha acabat d‘adaptar al joc del Barça. A més, la seva irregularitat ha estat una constant tot aquest temps; la seva baixada de rendiment a les segones voltes de les temporades, just quan es decideixen els títols importants, han resultat completament inexplicables (aquesta temporada, sense anar més lluny, no ha marcat en els últims 20 partits!).


Sense Thiago i amb la possible marxa de Cesc, afegit al fet que Xavi està de retirada (d’això ja en parlaré un altre dia), dona cert vertigen el que pugui venir a partir d’ara. Qui serà el cervell del Barça? Quasi es pot dir que el relleu natural del Guardiola jugador va ser ell, Xavi (tant de bo passi el mateix a la banqueta!), però ara no està tant clar qui pot ser el relleu de Xavi. El que si que crec que podem afirmar és que Cesc no ho serà. 

divendres, 30 de maig de 2014

Parlem de Piqué

Foto: fcbarcelona.cat
Aquesta setmana, Gerard Piqué ha signat la renovació amb el club fins l'any 2019. Una notícia que, a priori, podria semblar positiva, però que sota el meu punt de vista és més que discutible. Quins mèrits esportius ha assolit Gerard Piqué aquest últims tres anys per merèixer aquesta renovació?

El central representa, millor que ningú, el que ha estat la temporada al Barça: pitjor nivell que la temporada anterior (en el seu cas ja són tres temporades consecutives empitjorant respecte de l'anterior) i "partits a la carta". Les jerarquies han prevalgut per sobre del rendiment, i Gerard Piqué ha passat pel davant d'altres jugadors (Marc Bartra) que han ofert molt millor rendiment del que era un dels millors centrals d'Europa. La cirereta va ser la seva titularitat el dia de l'Atl. Madrid en el partit decisiu de la Lliga. Lamentable decisió.  

Ja fa temps que a Piqué se'l recorda més per com parla que no pas per com juga. I no és això. Declaracions populistes que no porten enlloc ("hem de fer més autocrítica" ha estat "trending tòpic" aquesta temporada) i que, de tant repetir-les, perden tota mena de credibilitat. Titulars fàcils per a la premsa, però a l'hora de la veritat, poc rendiment en el terreny de joc, que al cap i a la fi és del que es tracta. 

Qualsevol revolució que es plantegi aquest inici de temporada en el primer equip sense qüestionar certs noms no me la creuré. I seré clar: a dia d’avui, tinc la sensació que la sortida de Piqué del Barça seria més beneficiosa que perjudicial.

dijous, 22 de maig de 2014

Xiular Messi

Foto: fcbarcelona.cat
A mi no em veureu xiulant a Messi. No hi cauré tan fàcilment. Amb ell, i ell amb el Barça, el club ha estat a dalt de tot. Els mals del Barça d’aquesta temporada no són (únicament) la seva responsabilitat, encara que en formi part i sigui jugador del primer equip.

Sóc conscient que la memòria en el futbol és limitada. I fins a un cert punt, ja em sembla bé. Aquest equip tenia un crèdit que ja va exhaurir, sota el meu punt de vista, la temporada passada, amb decisions que no es van prendre i que aquest any s’ha vist que eren del tot imprescindibles. I això no és culpa de Messi.

Plantejar-se que l’argentí s’ha reservat pel mundial és un error. Tant si el guanya com si el perd (de fet, poques possibilitats tindrà de brillar sense una bona preparació prèvia). Un jugador que no perdona jugar, un “malalt” d’aquest joc incapaç de descansar quan tocava (i que TOTHOM ho qüestionava, per cert, totes aquestes temporades); crec que cal anar molt més enllà del per què aquest rendiment en aquest tram final de temporada. I dic tram final de temporada perquè això de que ha fet una mala temporada no és ben bé cert. Una bona part del temps se l’ha passat lesionat. I, quan ha tornat, i des de mitjans de gener fins el dia del clàssic, el seu rendiment ha estat notable, sense arribar, això si, a l’excel·lència d’anys anteriors (20 gols i 11 assistències en tota la segona volta!). La baixada de braços final de l’equip ha estat coral, cap jugador se n’ha salvat (una altra qüestió, per cert, és la dels jugadors que porten amb els braços baixats des de fa tres anys, però d’això en parlaré en el proper post). 


Potser caldria pensar en qüestions extraesportives per entendre si aquestes han incidit en el seu joc. I possiblement veurem que aquestes, sorgides algunes d’elles des de dins del propi club, han fomentat que, enlloc de tenir l’harmonia necessària, han acabat produint allò que mai ens pensaríem que veuríem en un jugador com ell; veure’l fastiguejat en un camp de futbol. I els responsables d’això ja sabem qui són.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...