dijous, 30 de maig de 2013

Valors


El Barça no renovarà Abidal. Avui, en roda de premsa del jugador, Zubi i Rosell, es donava oficialitat a una notícia que feia dies que s'intuïa. Abidal marxa (o millor dit, li neguen la possibilitat de continuar) i em venen algunes reflexions.

Estarem d'acord que Abidal és un cas únic en el futbol. Superar una malaltia com la seva ja és meritable de per si. Però superar-ho i tornar a jugar a futbol al màxim nivell penso que és d'aquelles coses que te les expliquen i et costen de creure. Ell ho ha aconseguit. I no es vol aturar aquí. Lícit i lògic. Com encaixar aquesta voluntat del jugador amb el Barça?

Jo sóc del parer que el Barça es trobava davant d'una situació tan excepcional que valia la pena prendre una decisió excepcional: Renovar Abidal. Un jugador que hauria fet vestuari (no seria el primer cas d'un jugador que es manté en un equip per aquest motiu) i que, per què no, podria haver donat "fons d'armari" de qualitat a un equip que justament d'això no en va sobrat (ni fa molta pinta que n'hi vagi la temporada que ve).

I els valors. El club porta anys omplint-se la boca amb aquesta paraula, i potser ho hauria de fer menys (parlar) i demostrar-ho més (amb fets). No crec que sigui massa coherent dir que el títol més important del club és la recuperació del teu entrenador i del teu jugador i, a la primera de canvi, canviïs de criteri.    

I no em vull deixar en Tito. També estaria bé alguna explicació per part de l'entrenador del Barça. Per començar, resulta poc justificable que a la roda de premsa no hagi parlat. Justament l'entrenador hauria de ser el primer que argumenti perquè segueix o no segueix un jugador.

Marxa un jugador que gairebé es pot dir que serà més recordat pel que ha passat que no pas pel seu rendiment esportiu cosa que, tot sigui dit, ha estat brillant, formant part del millor Barça de la història. Això no li treu ningú.

dilluns, 27 de maig de 2013

Sense derby

Foto: elperiodico.cat
El derby es va acabar quan va començar el partit. Després d’una prèvia tradicional (calia buscar arguments per justificar segons quin tipus de reaccions), amb el xiulet inicial de l’àrbitre el partit es va acabar. El Barça, sense fer cap gran partit, va dominar a plaer i si no va sentenciar abans va ser per manca de punteria (Cesc al pal a la primera part o les de Villa a la segona part). De tots els partits jugats pel Barça a Cornellà-El Prat, el d'ahir va ser el més plàcid, gairebé diria que més que el de l'1-5 de fa un parell de temporades. Més enllà d’això, el partir d’ahir deixa sensacions ja vistes aquestes últimes setmanes i confirma, sota el meu punt de vista, que hi ha jugadors que sense Messi al camp juguen millor: És a dir, Alexis.

Però la principal notícia del cap de setmana ha estat el primer fitxatge del Barça 2013-2014: Neymar. El davanter, procedent del Santos, fitxa per cinc temporades i és el primer reforç de l'equip per la propera temporada. Ara, tocarà escoltar d'uns i altres si és un bon fitxatge o no, si calia o no calia. Sembla clar que Neymar és, fins a dia d'avui, un dels jugadors amb més i millor projecció. Però la gran incógnita és com s'adaptarà al futbol europeu, molt més competitiu que no pas el futbol brasiler. I després com s'adaptarà al Barça, és clar, que no és fàcil per ningú. El llistat de grans jugadors que semblava que venien aquí a menjar-se el món i van acabar marxant per la porta del darrera és inacabable, amb o sense Guardiola d'entrenador. Aquesta és un fet inherent a la història del club.

Amb Neymar es pot caure fàcilment al joc avantatgista: Si el fitxes ara, per què no t'esperes a que faci una prèvia en algun equip europeu (com Romario, Rivaldo, Ronaldo o Ronaldinho, per citar-ne alguns). I si el fitxes després de fer una prèvia en un equip europeu, aleshores es qüestiona del per què no el fitxaves abans. La cançó de l'enfadós.

Per què si el Barça no hagués fitxat Neymar, també haurien sortit aquells que diuen que el Barça s'hauria d'estirar més en els fixtatges, no?

Sigui com sigui, Neymar ja és del Barça. I toca esperar que el seu fitxatge hagi estat un encert.

dilluns, 20 de maig de 2013

El Barça que ve

Foto: fcbarcelona.cat
Un cop celebrada la Lliga, arriba aquell moment de la temporada en que els partits fan més nosa que servei. Ahir, l'alicient de la celebració del títol amb l'afició va quedar deslluït per culpa del mal temps (que va restar afluència de públic), tot i que al final la cosa es va arreglar i es va poder dur a terme tal i com s'havia programat. Ara, els dos propers partits queden marcats per un únic objectiu: Igualar el rècord de puntuació del Madrid de la temporada passada, els 100 punts (el de gols podríem dir que queda descomptat).

Arriba el moment de prendre decisions. Dels que puguin entrar i els que han de sortir. Com ja he comentat altres cops, no crec que el Barça necessiti cap revolució (i molts menys un canvi d'entrenador). Ni crec que la necessiti ni crec que se la pugui permetre, ja que la qüestió econòmica també compta, i no dóna la sensació que el Barça, el club, estigui per gaires "alegries". O almenys aquest és el missatge que porta donant aquesta junta des de juny de 2010.

Quines han de ser aquestes entrades? Un nou porter, ja que sembla que Valdés no farà marexa enrera en la seva decisió d'abandonar el club, un (o dos) centrals, i un davanter. Per què dos centrals? Repassem: Piqué, Puyol (que tampoc li sobren les forces) i ja està. Fins aquí els centrals "naturals". Mascherano és un central reconvertit (i que aquesta temporada no ha rendit tant bé com les anteriors), Adriano és qualsevol cosa menys central i Abidal, que no continuarà (i que tampoc és central). I Bartra. Compta per l'equip per la propera temporada? Si és que si, només cal fitxar-ne un. Però si és que no, o puja un del B (qui?) o el Barça anirà, novament, coix en aquesta posició. I que consti que jo crec que Bartra és apte pel primer equip. Amb el poc que s'ha comptat en ell aquesta temporada, no ho ha fet malament.

I un davanter. El Barça necessita el que no ha tingut aquesta temporada: Un golejador que no es digui Messi. Una alternativa, un jugador que faci entre 20 i 30 gols per temporada. Ara mateix, dóna la sensació que cap dels davanters que té el Barça en l'actualitat pot assolir aquesta xifra. Per tant, cal anar a buscar-ho fora. Això i donar, igual que en el cas de Bartra, més minuts a Tello o Deulofeu, que la temporada que ve tindrà fitxa del primer equip.

Tot això és el que crec que s'ha de fer en el capítol d'entrades. No és molta cosa el que s'ha de fer, però seria important no equivocar-se en la tria.

dilluns, 13 de maig de 2013

Els millors

Foto: fcbarcelona.cat
Si, qui guanya la Lliga és el millor equip de la temporada. És una obvietat, però convé recordar-ho, escoltades i llegides moltes opinions que intenten confondre. Qui guanya la Lliga és el millor equip bàsicament perquè és el més regular durant nou mesos (hi ha algunes excepcions, amb lligues decidides a la darrera jornada, però no serà el cas d'aquesta). Mèrit, el de la regularitat, que no cal tenir si es vol conquerir la Lliga de Campions. Però d'això avui no en toca parlar.

El Barça ja va ser campió abans de jugar, després de l'empat del Madrid a Cornellà. Així, el partit amb l'Atl.Madrid es va convertir en un tràmit (força millorable, tot sigui dit). Tot i així, victòria de rebot (1-2, amb gols d'Alexis i Gabi en p.p.). D'aquí al final de Lliga, l'equip es podrà entretenir en objectius menors, com el rècord de punts (100, haurien de guanyar els tres partits que queden) o el de gols (121, n'haurien de fer 15 en tres partits ...).

Tito ja té la seva primera Lliga, just en la seva primera temporada (pocs ho poden dir això). I té molt mèrit! Una temporada difícil, que arrencava amb la marxa de Guardiola (ningú recorda el que es va arribar a parlar de la dificultat de la transició sense el Pep?) i continuava amb la reproducció de la malaltia del Tito. Convé recordar-ho, ja que aquest fet, més enllà del joc de l'equip i del rendiment de certs jugadors (que també), ha influït en l'evolució de l'equip aquesta temporada. Per tant, a l'hora de fer anàlisi, cal tenir present aquest fet, ja que no és gens habitual que un equip de màxim nivell es trobi en situacions com les que ha viscut el Barça aquesta temporada. No parlo de llepar-se les ferides, parlo de que cal tenir-ho tot ben present per ser just quan es faci balanç. Potser, amb el primer entrenador a primera línea, moltes de les situacions viscudes en el tram final de la temporada s'haurien enfocat diferent, per molt bona voluntat que hi possessin els que hi eren o el mateix Tito des de la distància. Potser.

dilluns, 6 de maig de 2013

A tocar

A mida que vagin passant els dies se li donarà més valor a aquesta Lliga que, després de la victòria d'ahir (4-2, amb gols de Messi (2), Alexis i Villa) està més aprop. El Barça només necessita sumar dos punts (o bé que el Madrid els deixi de sumar) per guanyar el seu 22è títol de Lliga. La quarta Lliga en les últimes cinc temporades. La sisena Lliga en les últimes nou temporades.
Foto: fcbarcelona.cat

El d'ahir va ser un partit atabalat. Un Barça encara ferit pel resultat de dimecres va despertar quan el Betis va marcar. A partir del gol en contra, l'equip va reaccionar i més enllà de l'empat (si, Alexis està fent un bon tram final de temporada), es van generar sufiicients ocasions de gol com per anar al vestidor amb tota la tranquilitat del món. Però no. La manca d'encert (un clàssic aquestes dues últimes temporades) combinat amb un gol del Betis (d'aquells que entren un cop a la vida) van deixar un marcador que permetia treure tots els fantasmes del mostrari culé. Per sort, la segona part, tot i la pèssima arrencada (igual que a San Mamés o dimecres amb el Bayern, què passa a la mitja part?), s'arreglaria amb el gol de Villa i l'entrada de Messi, que per si sol és capaç de guanyar partits. De fet, de Messi em quedo, més que amb els gols, amb la imatge d'emprenyat després d'una gran jugada, en que no marca el seu tercer gol per molt poc.

La sensació que em va quedar després del partit d'ahir, i així ho penso, és que Tito, dimecres, no tenia gens clara la possible remuntada (els perquès no els questiono) i d'aquí alguns dels canvis a la segona part (després del gol del Bayern) o la reserva de Messi, que no acabaria jugant ni un sol minut. Millor Lliga en mà que una remuntada inversemblant

divendres, 3 de maig de 2013

Cal cremar-ho tot?

Foto: ara.cat
Sense cap mena de dubte, el 0-3 de dimecres va fer molt de mal. Només cal veure la majoria de reaccions de tot arreu. I la gran qüestió que cal plantejar-se: Cal cremar-ho tot? I quan dic tot és tot, ja que es parla, inclús, de si Tito Vilanova és entrenador pel Barça ...


Jo sóc del parer que no. I menys ara, quan encara queda un títol en joc que encara s'ha de guanyar, tot i la gran distància que els separa del segon classificat. Un cop la Lliga acabi ja en parlarem de tot plegat, si bé jo crec que pel que fa a planificació, vull pensar que aquesta ja mesos que es fa, ja que no calia esperar una desfeta (o una victòria) a la Champions. Els problemes que té l'equip ja fa temps que se saben. Però insisteixo, d'això ja en parlarem més endavant, quan el títol de Lliga estigui tancat.

El Barça no va arribar bé a aquesta eliminatòria amb el Bayern. Per joc (que no per físic), per baixes (Messi), i per una segona part de la temporada en que l'equip no ha tingut entrenador (és en aquest tram de la temporada quan l'equip ha baixat de rendiment), en una situació excepcional i que no era fàcil de gestionar, per molt que tothom parli ara del que s'havia de fer. Tothom en sap, de fer les coses a posteriori. La qüestió és encertar a priori.

Per mi la diferència entre el Barça i el Bayern no és de 7-0, per molt que els números desmenteixin això que penso. El Barça no ha jugat aquesta eliminatòria. En especial, la segona part del partit de dimecres: No vaig entendre la baixada de braços de l'equip a la segona part (baixada, aquesta, abans de les substitucions de Xavi i Iniesta), quan la primera part havia estat més que acceptable (l'única de les quatre parts de l'eliminatòria que el Barça no va pedre). Però tant és.

S'ha d'aixecar el cap i seguir endavant. I guanyar el títol de Lliga. I quan es guanyi, celebrar-ho com Déu mana. I aleshores, les decisions. I no cal ni dir que renovar-se / reciclar-se amb el títol de Lliga al sac és moltíssim millor que no pas estar resant per entrar a la UEFA o celebrar una classificació a l'últim minut per jugar la prèvia de la Champions la temporada següent. Això que escric, com bé sabeu, és la història del Barça. I no la de fa cincuanta anys, no, la de no fa massa.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...