dissabte, 27 d’abril de 2013

Millor del que pot semblar

Foto: fcbarcelona.cat
M'ha agradat el Barça, excepte en el tram final del partit. Novament, no ha sapigut gestionar un marcador favorable, igual que va passar a Anoeta, Balaídos o al mateix Bernabéu (2-2, amb gols de Messi i Alexis). Aquesta és, probablement, la gran diferència amb el Barça que vam veure a la primera volta, que va guanyar uns quants partits als trams finals dels partits. Potser és que la cosa toca que es compensi ara (en el cara o creu d'un tram final de partit). O potser és que es repeteixen els mateixos errors de la temporada passada (amb el 2-2 com a símbol d'això que explico). Una mica de les dues coses, segurament.

Però com deia a l'inici, m'ha agradat el Barça. Venint d'on es veia (el partit anterior sempre influeix), podia semblar que avui el Barça sortiria menys intens a San Mamés, en un altre d'aquests partits a la Lliga que fan més nosa que servei, per molt que hi hagués l'alicient de poder ser campions aquesta jornada (i que al final, ni aquesta ni molt probablement la que ve). Però no. L'1-0 al descans no feia justícia al global d'una primera part en que, exceptuant els primers 10 minuts, el Barça havia estat superior i havia generat més perill. I millor joc que l'empenta habitual de l'Ath.Bilbao. En aquest punt destaco Thiago, que duu un parell de partits (Saragossa i avui) amb més encerts que errors. I Alexis, que després de Messi, és el davanter més en forma del primer equip ara mateix. Ja sé que de cara a porteria se li ha d'exigir molt més (tot i que els seus números estan millorant en les últimes jornades), però aporta una intensitat i una pressió a dalt que ara mateix, d'altres jugadors no aporten (i en alguns casos, ni tan sols de cara a porta).

És obvi que tot això no és suficient per superar el 4-0. Però saber que ja no hi ha res a perdre pot ser el punt de partida per començar a jugar dimecres que ve. Això i tenir molt encert al davant i cap errada darrera. Resumint, un partit perfecte.

dimecres, 24 d’abril de 2013

El Barça no sap guanyar la Champions sense jugar bé


Fa uns dies em llegia aquest article en que l’autor raonava els motius pels quals el Barça no guanyaria la Champions. No ho volia admetre, però havia de reconèixer, a mida que ho llegia, que tenia molta raó. I ahir es va certificar: El Barça no sap guanyar la Champions sense ser el millor. Virtut o defecte?

Foto: ara.cat
Un tendiria a pensar que és una virtut el fet de guanyar aquesta competició quan ets clarament millor respecte de la resta dels teus rivals. Les quatre Champions del Barça han anat acompanyades del títol de Lliga (un doblet  a l’abast de pocs equips), i un joc superior a la resta en la competició europea (en especial, les Champions de 2006, 2009 i 2011). Aquests trets distintius en la victòria donen més mèrit, si cap, a l’hora de guanyar aquesta competició.

Ara bé: Per què no guanyar-la quan no ets el millor? No és virtut, també? Crec que hi hauria prou consens en elaborar una llista d’equips que hem vist guanyar aquest títol sense ser el millor. Sense anar més lluny, com deia en el darrer post, el Chelsea la temporada passada ... 

El Barça, al llarg de la seva història, sembla només abonat a la primera opció. I la primera opció és la més difícil d'arribar. Per tant, un pensa que potser també estaria bé guanyar la Champions sense ser el millor. O almenys, guanyar-la sense haver de ser tan clarament superior que la resta dels seus rivals. Ni que sigui per una vegada, per saber que se sent.

diumenge, 21 d’abril de 2013

Em quedo amb les coses bones

Foto: fcbarcelona.cat
Suposo que parlar malament del partit d'ahir és el més fàcil: Típic partit travat, previ a unes semis de la Champions, jugadors reservats pel partit de dimarts, la sensació que la feina ja està feta a la Lliga ... Però jo no hi col·laboraré. Guanyar la Lliga no és fàcil, i fer-ho a un nivell màxim en tots els partits és quasi impossible. Jo només apunto una dada, tot i el partit d'ahir: El Barça, després de 32 jornades, duu el màxim nombre de punts assolits en aquesta jornada en la història de la Lliga. Un motiu més per parlar bé del partit d'ahir ...

Però no l'únic. La millor notícia va ser tornar a veure Abidal sortir d'inici i completar un partit sencer. Si en el darrer partit van ser uns minuts, ahir ja van ser tots els minuts possibles, i fent-ho el millor possible. No és qüestió de valorar la qualitat de l'equip rival; el simple fet de sortir a jugar, al màxim nivell, i fer-ho l'estona que ho va fer, és tan extraordinari que fins ara no s'havia vist mai. I amb això em quedo. I amb això s'hauria de quedar el Barça, els que manen, per a que renovi pel primer equip.

Una altra de les coses bones que em quedo del partit d'ahir és que el Barça, després de la victòria per 1 - 0 (gol de Cesc) ja acumula tres partits seguits en Lliga sense encaixar cap gol. No cal dir que és la millor ratxa en aquesta competició aquesta temporada, i arriba justament quan l'equip acumula més baixes a la rereguarda (ahir amb 4 laterals naturals a la defensa, dos d'ells jugant de centrals, Abidal i Adriano). Ja sé que no han estat rivals de nivell, però és que aquest any, ni contra aquests equips s'havia aconseguit deixar la porteria a zero.

La Lliga és la regularitat i el Barça, en aquest capítol, està a anys llum dels que venen darrera. És lògic que aquests intentin menysvalorar-ho, el que no té sentit és que nosaltres hi col·laborem.

dijous, 18 d’abril de 2013

El "favorit"

Foto: championsleague.es
Aquest dies previs a les “semis” de la Champions estic llegint i escoltant “lliçons magistrals” des de molts mitjans de comunicació sobre qui és favorit i qui no per arribar a la final (i ja no dic guanyar la competició). L’entorn que gira al voltant del futbol és ben curiós i necessita alimentar-se d'aquests debats mentre no hi ha futbol.

Bé, doncs, vaig al tema: Segons l'opinió generalitzada, el Bayern és clar favorit per davant del Barça, que arriba justet en aquest moment de la temporada. Així, sense més, sense cap altre anàlisi. Que el Barça arriba "justet" a aquest final de temporada és indiscutible, si bé això és cert tant per les baixes de l'equip, com per la manca de l'estat òptim d'algun dels seus jugadors (també és possible, tot sigui dit, que totes dues coses estiguin relacionades). Però per la Champions, aquest argument no és suficient per dir qui és favorit i qui no en una competició en que, justament, anar de favorit no és garantia de res. Exemples? En tinc un munt.

L’any passat, sense anar més lluny, el Barça era favorit per davant del Chelsea, per trajectòria, per jugadors, etc. Doncs bé, el resultat ja sabem quin va ser. És més, el Chelsea va acabar guanyant la competició ... a l’estadi de l’equip rival! (Bayern). Però hi ha més exemples: La Champions del 2010, guanyada per l’Inter (algú recorda “l’excels” futbol practicat per aquell equip? Classificat de rebot per a vuitens), la del 2005 del Liverpool (amb remuntada inclosa davant, justament, del que era el favorit per endur-se el títol, el Milan), etc. N'hi ha uns quants de casos al llarg de la història d'aquesta competició en que el campió no era el favorit. I és que en el futbol, a diferència d'altres esports, sovint no guanya l'equip millor (fet, alhora, que el fa més atractiu vers altres esports ...).

Tot això que explico no és per justificar que el Barça arriba a aquesta eliminatòria en pitjor moment que el Bayern. El Barça, aquesta temporada, ha demostrat que si juga com sap està per sobre de la resta, i si en el camp hi té el millor, aleshores és favorit per davant dels altres. Però compte, que ser favorit no és garantia de res ...

diumenge, 14 d’abril de 2013

Partit rodó

Un creia que avui el Barça punxaria. Motius per pensar això? Des del post partit amb el PSG l'altre dia fins avui, l'entorn (el d'aquí i el d'allà) no ha deixat de funcionar: Que si l'equip arriba fos a final de temporada (si i no), que l'equip no és favorit en la seva eliminatòria amb el Bayern (rival a les semis de la Champions), que si l'equip té la Lliga guanyada i avui es reservaria, etc. Doncs no.
Foto: fcbarcelona.cat

Molt bona victòria a La Romareda (0 - 3, amb gols de Tello (2) i Thiago). Tres punts i ara mateix el Barça és a tres partits de guanyar el títol.

Ha estat un partit seriós del Barça. Amb mig equip titular de l'altre dia (Valdés, Alves, Adriano, Xavi i Cesc) i mig no titular. Amb una defensa nova (Bartra i Adriano de  centrals), i un mig camp on es donava l'enèssima oportunitat a Thiago per fer un bon partit. I avui ho ha aprofitat. No ha estat un partit de 10, el de Thiago, però si que ha estat el seu millor partit d'aquesta temporada.

Al davant, cada vegada que veiem Tello ens preguntem si hauria de ser un dels tres que juguen a dalt cada vegada que ve un partit important. Avui ha tornat a jugar un molt bon partit, marcant dos grans gols, en especial el segon.

I la porteria zero! Per segon partit consecutiu a la Lliga, fet inèdit aquesta temporada.

Que el Barça no està en el seu millor moment d'aquests últims anys és una afirmació que, sovint, es fa en funció dels resultats. Ni està tan bé com va semblar després del 4-0 amb el Milan ni tan malament com s'ha volgut pintar després del sofert partit amb el PSG. No sé en quin punt se situa entre aquests dos partits, però el que si sé és que segueix competint com mai i això, estiguis bé o no, és el més important en aquest moment de la temporada, en que t'ho jugues a cara o creu en petits detalls per molt bé que puguis estar jugant a futbol en aquell moment. O ningú recorda les eliminatòries amb el Chelsea?

divendres, 12 d’abril de 2013

Exercici de supervivència

Foto: elperiodico.cat
El Barça es va classificar ahir per les "semis" de la Champions (1-1, amb gol de Pedro). A les semis per sisena vegada consecutiva (i per setena vegada en les darreres vuit temporades), nou rècord a la competició (que fins ara el tenia el propi Barça i el Madrid de Di Stéfano amb 5).

Possiblement va ser un dels pitjors partits que li recordo al Barça en aquesta competició en aquestes últimes temporades. De fet, l'equip va jugar infinitament millor contra el Chelsea la temporada passada o simplement millor contra l'Inter fa tres. En canvi, ahir, tot i no jugar bé, es va classificar. Però en aquesta competició es tracta d'això, hagis o no hagis jugat bé. I penso que al Barça se li pot "concedir la llicència" de passar una eliminatòria sense ser millor que el seu rival. El Barça ha canviat tant en els últims anys que fins i tot li passen aquestes coses (quan abans només ho vèiem en els altres grans equips).

Va ser un exercici de supervivència ja que el Barça va necessitar de Messi quan aquest no estava, encara, recuperat de la seva lesió del partit d'anada. Tito va arriscar, i li va sortir bé. Potser molts no ens hauríem arriscat (jo opinava en la prèvia que si no estava en condicions de jugar era millor que no estigués ni a la banqueta), però sense risc potser ara estaríem parlant d'una altra cosa.

En aquest exercici de supervivència hi va tenir un paper destacat Valdés, que en aquesta eliminatòria davant el PSG ha estat, probablement, el millor jugador de l'equip. Jo vull pensar que encara hi ha temps per a que pugui canviar d'opinió i vulgui renovar. Crec que el club no hauria de reservar cap esforç en que Valdés segueixi sent el porter del primer equip. I tinc dubtes de si realment s'han fet tots els esforços necessaris per a que Valdés segueixi.

Veurem qui és el rival a semis, i com arriba l'equip per aquesta eliminatòria (justet justet), però estar entre els quatre millors d'Europa (més el títol de Lliga) ja és un èxit. No s'ha de perdre la perspectiva, tot i que aquest equip ens hagi molt mal acostumat.

diumenge, 7 d’abril de 2013

Abidal

Més enllà del partit, la gran notícia d'ahir va ser el retorn d'Abidal a un camp de futbol. Un retorn increïble (tornar a jugar en un equip i competició de primer nivell!), ja que era impensable quan es va saber que li havien de transplantar el fetge tot just fa un any ... El que ha aconseguit Abidal fa pensar en assolibles aquells repets que moltes vegades donem per insuperables.
Foto: fcbarcelona.cat

Del partit d'ahir (5-0, amb gols de Cesc (3) i Alexis (2)) el que més em va agradar va ser, a més a més d'Abidal, l'actitud de l'onze que va sortir d'inici (penso que la declaració d'intencions ja va començar amb la quantitat de "titulars" que van sortir de principi). Actitud i encert de jugadors com Cesc i Alexis que, de cara a porteria, no ho acostumen a estar tant. Tot sigui benvingut en un dia en el que Messi descansava més per obligació que no per necessitat i que, potser, de cara al partit de dimecres davant al PSG, el Barça encara no hi pugui comptar. Però jugant com ahir, i amb els reforços corresponents que ahir si van descansar (Xavi, Busquets, Villa), el Barça ha de poder superar l'eliminatòria davant el PSG.

I darrera, un nou partit sense encaixar gols (d'aquests quatre consecutius que ha jugat Pinto en Lliga, dos han acabat amb la porteria zero). Vull destacar-ho perquè és habitual fer "conya" de Pinto, però en les temporades que ja duu de segon porter del Barça, sempre que ha jugat ho ha fet bé, i difícilment es pot dir, fins a dia d'avui, que l'equip ha deixat de sumar punts (o guanyar) per alguna errada seva. Ara bé, imagino que criticar Pinto ja forma part del dia a dia de l'entorn del Barça, ja que se'l valora més per tot el que l'envolta que no pas com a jugador de futbol.   

I per acabar, torno a insistir: Em va agradar que el Barça plantegés el partit d'ahir de la manera en que ho va fer. Una setmana en que tothom parlava que si havia descansar aquell o aquell altre, l'equip va jugar com si del resultat que s'aconseguís davant el Mallorca en depengués el títol de Lliga. Competint així, tots dos títols són possibles.









dimecres, 3 d’abril de 2013

Un bon resultat caríssim

Un 2-2 (gols de Messi i Xavi de penal) a fora en els quarts de final de la Champions és un bon resultat. Obliga a l'equip contrari a anar a guanyar el partit de tornada, en camp contrari, fins que en faci, com a mínim, un parell. Per tant, et valen resultats com el 0-0 o l'1-1. Fins aquí les lectures positives del partit d'avui.
Foto: ara.cat

Un partit en el que guanyes 1-2 no se't pot escapar en la darrera jugada del partit (i més quan et va passar fa tres dies a Balaïdos), en una pilota bombada a l'àrea per tal que Ibra la despengi pel jugador que arriba de segona línia. No vull arribar a imaginar la quantitat de vegades que es deu haver parlat aquesta jugada. Aquesta jugada final deixa un mal regust d'un marcador que, a priori, és bo.

I això que, en línies generals, el partit del Barça penso que ha estat força bo. Per ser més concrets, des del 25' en endavant el Barça ha dominat clarament. En els primers 25' el PSG ho ha tingut tot de cara per acabar la primera part amb algun gol a favor. Però amb una grandíssima assistència d'Alves, Messi ha marcat el primer i el Barça ha marxat al descans amb un marcador més favorable del que segurament mereixia. Marcador bo, però amb conseqüències negatives, com la lesió de Messi, que a hores d'ara és dubte pel partit de tornada.

La segona part ha estat de domini plàcid pel Barça fins els 5' de bogeria en que hem vist, probablement, una de les decisions més sorprenents en un àrbitre en els últims anys en una competició d'aquest nivell. I no parlo de la concessió del gol d'Ibra, que era en fora de joc (en Lliga, al Camp Nou, el Barça en va fer un també en fora de joc contra el València). Parlo de la decisió de no deixar entrar dos jugadors lesionats, del mateix equip, de forma fortuïta. I d'aquí el gol de l'empat a u i la lesió de Mascherano (ha anat tot seguit), que deixa l'equip coix de centrals en el moment més important de la temporada. En reforçar aquesta línia, el Barça va un any tard.

Amb l'u a u, he pensat que el partit quedaria així, però amb el penal a favor i una victòria tant a tocar, el 2-2 final fa mal. I les lesions, importants, també. Però bon resultat. I això és el que haurà de quedar pel partit de tornada i gestionar-ho molt millor, per exemple que la tornada de les semis de Copa amb el Madrid.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...