diumenge, 10 de setembre de 2017

Una norma no escrita

Foto: fcbarcelona.cat
"Les Lligues es guanyen a les 10 últimes jornades i es poden perdre a les 10 primeres jornades"
Desconec de qui és aquest axioma però no hi puc estar més d'acord. Començar bé per no despenjar-se, acabar millor per ser campió. El Barça ha començat la Lliga complint al peu de la lletra aquesta norma (9 punts de 9 possibles), agafat a uns resultats inesperats (les dues punxades del Madrid) després de la desfeta amb els blancs a la Supercopa d'Espanya.

La traducció a aquesta norma vindria a ser que no tant es tracta de guanyar-ho tot a l'inici, sinó que la distància de punts no sigui tal que després  no es pugui recuperar. Fem una ullada a cóm han les tres temporades anteriors:

La temporada passada l'equip va sumar en les deu primeres jornades 22 de 30 punts possibles (dues derrotes i un empat), per 24 de 30 el Madrid. En les 10 últimes jornades, el Barça en sumaria 27 de 30 per 25 de 30 pel Madrid. El bon sprint final no va servir per recuperar el terreny perdut al principi.

La temporada 2015/2016 el Barça la va començar amb 24 de 30 punts possibles (dues derrotes), idèntic número de punts que el Madrid (tres empats). En canvi, les 10 últimes jornades el Barça només sumaria 19 de 30 mentre que el Madrid faria un ple 30 de 30 que no li serviria per ser campió. La distància del Barça amb el Madrid aquella temporada va ser tan gran (+12) que li va permetre perdre un bon nombre de punts i ser campió.

I la temporada 2014-2015 el Barça la començaria amb 22 de 30 punts possibles (dues derrotes i un empat, igual que la temporada 2015-2016), mentre que el Madrid sumaria 24 de 30 punts possibles. En les últimes 10 jornades, el Barça en faria 26 de 30 (dos empats, un d'ells ja sent campió), mentre que el Madrid en sumaria 28/30. Tot i no ser millor ni en el tram incial ni en el final, el Barça acabaria sent campió en la que va ser ser, de les tres lligues, la més igualada, tot i decidir-se abans de la darrera jornada. 

Cap dels dos candidats s'ha despenjat excessivament en els darrers inicis de temporada. El cas més exagerat seria la temporada 2012-2013, en la que el Madrid sumaria 20 punts de 30 possibles en les 10 primeres jornades, per un 28 de 30 del Barça. Una de les lligues guanyades amb més comoditat dels últims anys.

La Lliga acaba de començar, però sembla que és el Barça qui ha fet bé els deures. I com que no va molt sobrat, només fent la feina del dia a dia es podrà treure el curs amb nota. 

dissabte, 2 de setembre de 2017

Un estiu per no oblidar

Foto: ara.cat
Sembla mentira, però caldrà que hi hagi un no fitxatge per a que la majoria de socis i seguidors del Barça obrin els ulls d'una vegada i vegin la incompetència del president del Barça i la seva junta directiva. Que l'expresident estigui a la garjola, que t'hagin pres el pèl amb Neymar o que hagis mentit públicament dient que Messi estava renovat quan no és veritat (cito només els hits de l'estiu, però podria anar més enrere) no han estat motius suficients. Calia un no fitxatge.

Clar que calia fitxar! És obvi, s'havia de millorar l'equip respecte de la temporada passada. Un lateral dret amb garanties (Semedo? No era Bellerín?), un migcampista "tocador" (Paulinho no és d'aquest perfil) i un davanter (dos amb la marxa de Neymar). Amb Deulofeu i Dembélé semblaria que els deures estarien fets a la davantera (amb tots els meus dubtes). Però al mig del camp i a la defensa no. Tampoc hauria anat malament un quart central, i més si has cedit Marlon. Un autèntic despropòsit fruit d'una lamentable planificació esportiva.

I les sortides? Doncs més del mateix. La majoria són cessions de jugadors que ja estaven cedits i que has estat incapaç de vendre (aquí la culpa també deu ser del mercat...). L'única venta ha estat Tello, que ja fa unes quantes temporades que no juga al Barça (anava de cessió en cessió). I queden els que no han marxat, com Arda Turan (on és qui el va fitxar?) o Vermaelen.

Ara tocarà manipular des del club (i els seus altaveus), dir que el mercat està boig i que els diners s'invertiran a l'espai Barça. I que hi ha superàvit, no com a l'època de Laporta. I que si no es guanya, doncs res, que no sempre es pot guanyar ... 

diumenge, 6 d’agost de 2017

Perdent protagonisme

Foto: ara.cat
Neymar ja és història al Barça. Quatre temporades que deixen un saldo de 10 títols: una Champions, dues Lligues i tres Copes del Rei. Un Mundial de clubs, una Supercopa d’Europa i dues Supercopes d’Espanya. En aquestes quatre temporades ha marcat 105 gols i ha donat 80 assistències en 186 partits (0,56 gols per partit). Uns números que no són molt millors que els de Ronaldinho (també va guanyar una Champions i dues lligues, si bé la ràtio golejadora va ser menor, amb 94 gols en 207 partits, un 0,45), o inferiors als d'Alves, altres brasilers que han deixat empremta al Barça. Neymar podria haver aconseguit molt més, però ha preferit anar a guanyar molts diners a la Lliga francesa. I sense Messi al costat. El temps dirà si la decisió futbolística ha estat correcta (l'econòmica no cal ni dir-ho).

Un pot pensar que el Barça no pot competir amb aquests "nous rics", que posen els diners i s'emporten tot allò que volen, com si els seus clubs fossin àlbums de cromos. Res nou a l'horitzó. Ja passava abans, el que han canviat són les magnituds de les xifres. I els actors. Ara hi ha el PSG i el City, com fa poc hi havia el Chelsea o més enrera els clubs italians. Aquí la qüestió està en què pots oferir tú.

I en aquest aspecte el Barça no sedueix, o almenys no tant com es podria esperar d'un equip que ha guanyat 4 Champions en els últims 11 anys i que té a les seves files el millor jugador de tots els temps, un període farcit d'intencions (només cal fer una ullada a les portades d'aquests últims dos mesos) que només han quedat en això, en intencions (Luís Suárez seria l'excepció en el darrer quinquenni). I quan s'han presentat oportunitats, no s'han aprofitat (Marco Asensio).

El club perd protagonisme i la majoria de la massa social segueix sense veure-ho. O es ressigna. I no sé què és pitjor.

diumenge, 30 de juliol de 2017

El que hauria de ser i no és

El més normal a aquestes alçades de la pretemporada seria parlar del nou Barça de Valverde, de cóm estan funcionant els nous fitxatges i quina pinta fan els joves del B. I on podem col·locar aquells jugadors que no tenen cabuda en el primer equip. Hauria de ser notícia que l'equip fa bona pinta, tres victòries de prestigi amb un Messi en forma (temporada de Mundial) i amb un equip que ha recuperat la pressió, amb recuperacions en 2a jugada que fan recordar vells temps. Però no ...

Les notícies són unes altres. L'estiu va començar amb Sandro Rosell a la garjola (ja veurem quins efectes té sobre Bartomeu i la junta actual) i ha continuat amb el serial Neymar. Ni la renovació de Messi, feta efectiva aquest mes de juliol (però sabuda amb anterioritat) ho ha suavitzat. En paral·lel, la mateixa cançó de cada estiu, amb fitxatges venuts des de la premsa que semblava que ja ho tenien fet amb el Barça i que han servit d'excusa perfecte per no parlar de temes més greus. Convé tenir distrets els seguidors amb cortines de fum.

I Valverde, que sembla que ja fa temps que hi és i no. El nou entrenador està a un tercer o quart pla mediàtic, quan hauria de ser protagonista. Potser ja va bé, o potser no. Amb la més que possible marxa de Neymar (quan sigui definitiva diré el que penso de tot plegat) l'equip es debilita. Costarà trobar un relleu al seu nivell (ara mateix el brasiler és un dels millors jugadors del món). Potser, la marxa de Neymar pot servir d'excusa per reorientar el joc de l'equip i tornar a donar protagonisme al mig del camp. Tornar a dominar el joc amb aquell control tan característic del millor Barça. Tot dependrà dels jugadors que puguin arribar amb aquest perfil, més algun que es pugui quedar. Es fa difícil, però, esperar bones decisions d'aquests que dirigeixen el club i que el saldo de decisions és clarament negatiu. Valverde tindrà moltíssima feina.

dissabte, 10 de juny de 2017

Hegemonies interessades

Foto: l'Esportiu de Catalunya.
Amb la temporada acabada, toca fer balanç. I aquest no és suficient tenint el millor jugador de tots els temps; els dos títols menors en cada categoria. La Copa és menys que la Lliga i la Champions, la Supercopa d'Espanya és menys que la Supercopa d'Europa i el Mundial de Clubs. Això a nivell de resultats. Pel que fa a joc, dos/tres partits bons enmig d'una constant irregularitat maquillada per un bon sprint final a la Lliga que ha obligat al Madrid a competir fins la darrera jornada. I a la Champions el balanç és pitjor: el Barça ha estat incapaç de superar per segona temporada consecutiva els quarts de final d'aquesta competició. Lluny queden aquelles sis semifinals seguides.

Tot i això, des del club i mitjans afins s'han afanyat a mostrar el palmarés acumulat aquestes últimes temporades. Que si 30 títols en l'era Messi i Iniesta, que si el club amb més títols d'aquest segle, etc. etc. Tot per compensar aquest doblet (Lliga i Champions) del Madrid que no es donava des de l'any 58. Qui m'anava a dir que viuria una època pitjor que els 80 (el Madrid, aquella década, no va guanyar cap Copa d'Europa).

Però resulta que aquesta directiva que tant ha renegat del mandat de Laporta ara sí que l'interessa incloure el seu mandat en les seves comparatives a mida de títols aconseguits. I és que, cal dir-ho, els títols en aquest nou segle no van arribar sota el mandat de Gaspart (un trienni negre que mereix més d'un post), sinó amb Laporta. En concret, des de la temporada 2004-2005, amb el títol de Lliga.

Amb Laporta el Barça va guanyar quatre Lligues, dues Champions, una Copa, un Mundial de Clubs, una Supercopa d'Europa i tres Supercopes d'Espanya. Dotze títols, triplet i sextet inclosos. Títols a banda, dos grans equips construïts del no res i un joc admirat arreu. En el mateix període, el Madrid només guanyaria dues Lligues i una Supercopa d'Espanya. En l'era Rosell / Bartomeu, el Barça ha guanyat dues Champions, quatre Lligues, quatre Copes, dos Mundials de Clubs, dues Supercopes d'Europa i quatre Supercopes d'Espanya. 18 títols, amb triplet inclós, sota l'herència d'un equip que ja era guanyador. En aquest mateix període el Madrid ha guanyat tres Champions, dues Lligues, dues Copes, dos Mundials de clubs, dues Supercopes d'Europa i una Supercopa d'Espanya. Dotza títols. Vet aquí la diferència. 

Les comparacions són odioses. Mentre uns aquí viuen de rendes d'un equip que es va fent vell, el Madrid "fa els deures" i ja supera el Barça en Champions "a color" Aquest és el balanç que m'agardaria escoltar, l'autocrítica que cal, però és obvi que no puc esperar res d'allà on no en raja. Que tinguem sort.

diumenge, 28 de maig de 2017

Bon punt final

Foto: fcbarcelona.cat
Campions!! El Barça va guanyar ahir la Copa del Rei al vèncer a la final l'Alabès per 3-1, amb gols de Messi, Neymar i Paco Alcácer. El Barça tanca la temporada 2016 - 2017 amb un dels tres títols grans, amb l'afegit de la Supercopa d'Espanya al mes d'agost. Aquest Copa (la nº 29 a la història del club) és la tercera consecutiva, igualant el registre del Barça de les cinc copes (51,52 i 53).

Va ser una final atípica, pel rival (no ens enganyem) i per la prèvia, amb una setmana en que aquest partit no va existir. I perquè la copa no omple. Ja fa anys (per sort) que una temporada no es salva guanyant aquest títol. Per tant, molt a perdre i poc a guanyar.

I la final la va decidir Messi. Va fer el primer gol, va generar la jugada del segon i va deixar pel record l'assistència a Alcácer en el tercer, amb una jugada similar a la de final de Copa de 2015. Tot això en un tram de final de la primera  part trepidant, amb un Alabès que no li va perdre mai la cara al partit. La segona part seria un passatemps.

Luis Enrique. El d'ahir va ser l'últim partit de l'era Luis Enrique. L'asturià tanca la seva segona etapa al Barça amb 9 títols de 13 possibles, amb una Champions, dues Lligues i tres Copes com a títols principals. Uns números molt bons, si bé s'han perdut moltes coses en el camí, però ja hi haurà temps per fer balanç de l'etapa de Luis Enrique a la banqueta del Barça.

dilluns, 22 de maig de 2017

La crua realitat


Foto: fcbarcelona.cat

No hi va haver cap miracle. De fet, quasi no havia començat la jornada i les opcions ja s’havien esfumat, amb un gol del Madrid només començar el partit i un gol de l’Eibar que deixava la fita (de guanyar la Lliga) en impossible. Al final, victòria per 4-2 (doblet de Messi, Luis Suárez i Juncà en pròpia porta). El Barça no guanyarà la Lliga tenint el Bota d'Or, sent l'equip màxim golejador de la Lliga i havent encaixat menys gols que el Madrid.

La jornada d’ahir va ser una metàfora del que ha estat la Lliga pel Barça aquesta temporada. El gol de l’Eibar a l’inici del partit tindria el seu paral·lelisme amb els tres punts perduts amb l’Alabès a la tercera jornada de Lliga (queda molta Lliga i bla bla bla...). Després vindrien les ocasions errades, on Suárez hi tindria un paper destacat (tot i tenir un bon registre golejador, és obvi que aquest ha estat inferior al de la temporada passada). En les mateixes condicions, Neymar i Suárez amb una major ràtio golejadora podrien haver donat uns quants punts més en aquesta Lliga (només cal que doneu una ullada a fa un parell de temporades, amb idèntic joc però millors resultats).

El segon gol de l’Eibar serien les punxades a Vila-real o el Benito Villamarín, just quan el Madrid donava símptomes de fatiga per culpa del Mundialet. O Corunya i Málaga, amb l’excusa, en el primer, de la remuntada (estèril) davant el PSG. Abans de la derrota a Málaga el Barça depenia d’ell mateix per guanyar la tercera Lliga seguida.

La remuntada d’ahir és l’sprint final d’aquesta Lliga, amb victòria inclosa al Bernabéu. Igual d’estèril que l’aconseguida davant el PSG. El Madrid guanyava 0-2 a Málaga i tornava a guanyar la Lliga cinc anys després. I té a tocar la segona Champions consecutiva i la tercera en quatre temporades. Qualsevol persona amb dos dits de front faria l’anàlisi que el Barça ja no domina a Europa, ni tan sols l’àmbit domèstic i que cal tornar al que érem: el mig del camp. Gastar els diners en el que toca (aquells que són imprescindibles, només) i tenir, de nou, gent dirigint l’equip i que cregui en el model.

El problema rau, però, en els que han de prendre decisions. Desmantellada la secció de bàsket (que no disposa del seu Messi salvador), el procés de demolició del primer equip de futbol és lent i gradual, gràcies a una generació de jugadors increïble que encara dona els seus fruïts, però sense relleus de nivell. El soci va votar mediocritat i ara en recull els fruits.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...