dissabte, 10 de juny de 2017

Hegemonies interessades

Foto: l'Esportiu de Catalunya.
Amb la temporada acabada, toca fer balanç. I aquest no és suficient tenint el millor jugador de tots els temps; els dos títols menors en cada categoria. La Copa és menys que la Lliga i la Champions, la Supercopa d'Espanya és menys que la Supercopa d'Europa i el Mundial de Clubs. Això a nivell de resultats. Pel que fa a joc, dos/tres partits bons enmig d'una constant irregularitat maquillada per un bon sprint final a la Lliga que ha obligat al Madrid a competir fins la darrera jornada. I a la Champions el balanç és pitjor: el Barça ha estat incapaç de superar per segona temporada consecutiva els quarts de final d'aquesta competició. Lluny queden aquelles sis semifinals seguides.

Tot i això, des del club i mitjans afins s'han afanyat a mostrar el palmarés acumulat aquestes últimes temporades. Que si 30 títols en l'era Messi i Iniesta, que si el club amb més títols d'aquest segle, etc. etc. Tot per compensar aquest doblet (Lliga i Champions) del Madrid que no es donava des de l'any 58. Qui m'anava a dir que viuria una època pitjor que els 80 (el Madrid, aquella década, no va guanyar cap Copa d'Europa).

Però resulta que aquesta directiva que tant ha renegat del mandat de Laporta ara sí que l'interessa incloure el seu mandat en les seves comparatives a mida de títols aconseguits. I és que, cal dir-ho, els títols en aquest nou segle no van arribar sota el mandat de Gaspart (un trienni negre que mereix més d'un post), sinó amb Laporta. En concret, des de la temporada 2004-2005, amb el títol de Lliga.

Amb Laporta el Barça va guanyar quatre Lligues, dues Champions, una Copa, un Mundial de Clubs, una Supercopa d'Europa i tres Supercopes d'Espanya. Dotze títols, triplet i sextet inclosos. Títols a banda, dos grans equips construïts del no res i un joc admirat arreu. En el mateix període, el Madrid només guanyaria dues Lligues i una Supercopa d'Espanya. En l'era Rosell / Bartomeu, el Barça ha guanyat dues Champions, quatre Lligues, quatre Copes, dos Mundials de Clubs, dues Supercopes d'Europa i quatre Supercopes d'Espanya. 18 títols, amb triplet inclós, sota l'herència d'un equip que ja era guanyador. En aquest mateix període el Madrid ha guanyat tres Champions, dues Lligues, dues Copes, dos Mundials de clubs, dues Supercopes d'Europa i una Supercopa d'Espanya. Dotza títols. Vet aquí la diferència. 

Les comparacions són odioses. Mentre uns aquí viuen de rendes d'un equip que es va fent vell, el Madrid "fa els deures" i ja supera el Barça en Champions "a color" Aquest és el balanç que m'agardaria escoltar, l'autocrítica que cal, però és obvi que no puc esperar res d'allà on no en raja. Que tinguem sort.

diumenge, 28 de maig de 2017

Bon punt final

Foto: fcbarcelona.cat
Campions!! El Barça va guanyar ahir la Copa del Rei al vèncer a la final l'Alabès per 3-1, amb gols de Messi, Neymar i Paco Alcácer. El Barça tanca la temporada 2016 - 2017 amb un dels tres títols grans, amb l'afegit de la Supercopa d'Espanya al mes d'agost. Aquest Copa (la nº 29 a la història del club) és la tercera consecutiva, igualant el registre del Barça de les cinc copes (51,52 i 53).

Va ser una final atípica, pel rival (no ens enganyem) i per la prèvia, amb una setmana en que aquest partit no va existir. I perquè la copa no omple. Ja fa anys (per sort) que una temporada no es salva guanyant aquest títol. Per tant, molt a perdre i poc a guanyar.

I la final la va decidir Messi. Va fer el primer gol, va generar la jugada del segon i va deixar pel record l'assistència a Alcácer en el tercer, amb una jugada similar a la de final de Copa de 2015. Tot això en un tram de final de la primera  part trepidant, amb un Alabès que no li va perdre mai la cara al partit. La segona part seria un passatemps.

Luis Enrique. El d'ahir va ser l'últim partit de l'era Luis Enrique. L'asturià tanca la seva segona etapa al Barça amb 9 títols de 13 possibles, amb una Champions, dues Lligues i tres Copes com a títols principals. Uns números molt bons, si bé s'han perdut moltes coses en el camí, però ja hi haurà temps per fer balanç de l'etapa de Luis Enrique a la banqueta del Barça.

dilluns, 22 de maig de 2017

La crua realitat


Foto: fcbarcelona.cat

No hi va haver cap miracle. De fet, quasi no havia començat la jornada i les opcions ja s’havien esfumat, amb un gol del Madrid només començar el partit i un gol de l’Eibar que deixava la fita (de guanyar la Lliga) en impossible. Al final, victòria per 4-2 (doblet de Messi, Luis Suárez i Juncà en pròpia porta). El Barça no guanyarà la Lliga tenint el Bota d'Or, sent l'equip màxim golejador de la Lliga i havent encaixat menys gols que el Madrid.

La jornada d’ahir va ser una metàfora del que ha estat la Lliga pel Barça aquesta temporada. El gol de l’Eibar a l’inici del partit tindria el seu paral·lelisme amb els tres punts perduts amb l’Alabès a la tercera jornada de Lliga (queda molta Lliga i bla bla bla...). Després vindrien les ocasions errades, on Suárez hi tindria un paper destacat (tot i tenir un bon registre golejador, és obvi que aquest ha estat inferior al de la temporada passada). En les mateixes condicions, Neymar i Suárez amb una major ràtio golejadora podrien haver donat uns quants punts més en aquesta Lliga (només cal que doneu una ullada a fa un parell de temporades, amb idèntic joc però millors resultats).

El segon gol de l’Eibar serien les punxades a Vila-real o el Benito Villamarín, just quan el Madrid donava símptomes de fatiga per culpa del Mundialet. O Corunya i Málaga, amb l’excusa, en el primer, de la remuntada (estèril) davant el PSG. Abans de la derrota a Málaga el Barça depenia d’ell mateix per guanyar la tercera Lliga seguida.

La remuntada d’ahir és l’sprint final d’aquesta Lliga, amb victòria inclosa al Bernabéu. Igual d’estèril que l’aconseguida davant el PSG. El Madrid guanyava 0-2 a Málaga i tornava a guanyar la Lliga cinc anys després. I té a tocar la segona Champions consecutiva i la tercera en quatre temporades. Qualsevol persona amb dos dits de front faria l’anàlisi que el Barça ja no domina a Europa, ni tan sols l’àmbit domèstic i que cal tornar al que érem: el mig del camp. Gastar els diners en el que toca (aquells que són imprescindibles, només) i tenir, de nou, gent dirigint l’equip i que cregui en el model.

El problema rau, però, en els que han de prendre decisions. Desmantellada la secció de bàsket (que no disposa del seu Messi salvador), el procés de demolició del primer equip de futbol és lent i gradual, gràcies a una generació de jugadors increïble que encara dona els seus fruïts, però sense relleus de nivell. El soci va votar mediocritat i ara en recull els fruits.

dilluns, 15 de maig de 2017

Buscant un Tenerife

Foto: fcbarcelona.cat
Victòria en la darrera sortida a la Lliga d'aquesta temporada (1-4 davant el Las Palmas, amb hat trick de Neymar i gol de Suárez). Tot segueix igual, però, al capdavant de la classificació. Dimecres, el Madrid jugarà el partit ajornat amb el Celta. El Barça necessita que el Madrid perdi mínim 3 punts dels 6 que li queden per jugar. El marge ja és mínim.

El partit no va tenir gaire història. En podria haver tingut en un altre moment de la temporada, amb tantes baixes en defensa i amb un joc prou irregular, salvat per 3 minuts d'inspiració de Suárez i Neymar a la primera part. Però el que ja vinc dient en les últimes setmanes, el Barça ha assolit aquella dinàmica guanyadora típica de l'era Luis Enrique, que enllaça setmanes seguides guanyant independentment del joc de l'equip. Ahir ni tan sols va necessitar de Messi.

De fet, ahir va ser el dia de Neymar, que amb un hat trick va tenir tot l'encert de cara a porta que li ha mancat en molts moments d'aquesta temporada. Ell i Suárez han tingut uns registres golejadors per sota de l'esperable. Potser amb una mica més d'encert no caldria esperar cap ajuda d'un tercer, però la llista de "I si" és llarga (aquella derrota amb l'Alabès, aquell partit al camp del Betis/Málaga/Dépor, aquell gol que no era fantasma al camp del Betis, aquell gol de Ramos al Camp Nou, ...).

Diumenge és l'última oportunitat. No diré que és impossible, he vist coses increïbles, començant per les Lligues de Tenerife (tot just es compleixen 25 anys de la 1a) i acabant amb el 6-1 al PSG. De ben segur que si ara estiguèssim al 92 estaríem dient que impossible, que cóm ha de perdre el Madrid al camp del Tenerife que no s'hi juga res ...

dilluns, 8 de maig de 2017

Esperar

Foto: fcbarcelona.cat
Cada jornada que passa les probabilitats d’èxit es van fent més i més petites. O almenys així ho veig jo. Resten un parell de jornades (tres pel Madrid) i ja quasi es pot dir que o perden un partit o res de res (empatar-ne un parell ho veig altament improbable).

I és una llàstima, ara que l’equip ha agafat la “velocitat de creuer” necessària per guanyar la Lliga. Allò que ha mancat tota la temporada just ho assoleixes ara, quan pot ser que sigui massa tard. Almenys es competirà fins al final, un fet que en algun moment de la temporada he arribat a dubtar.

I això que el partit de dissabte no va ser cap meravella, amb un ambient molt de final de temporada, en aquells dies que sembla que la Lliga ja l’has guanyada o perduda. Un partit que es va posar complicat amb l’empat del Vila-real fins que Messi va dir prou. Ara bé, dissabte el protagonista va ser Neymar. Molt bon partit del brasiler, autor del primer gol i sent el jugador amb més energia de l’equip. Neymar tampoc es rendeix.

Diumenge que ve Barça i Madrid jugaran a la vegada, evitant el fet que un surti a jugar sabent el que ha fet l’altre. Tant de bo sigui un homenatge a aquella primera Lliga de Tenerife (tot just ara fa 25 anys), quan el Camp Nou celebrava més els gols per la ràdio que els que es marcaven al Camp Nou.

dilluns, 1 de maig de 2017

Ser-hi fins al final

Foto: fcbarcelona.cat
Hi ha partits que es desequilibren per petits detalls. I el derby de dissabte passat seria un d'aquests; una errada greu de Jurado posava un partit de cara que fins aquell moment no ho estava. Al final, 0-3 (doblet de Suárez i Rakitic) i tot continua igual amb una jornada menys. Algun candidat per ser el nou Tenerife?

Va ser un derby amb un guió semblant al de les últimes temporades, amb un Barça intentant controlar l'empenta d'un Espanyol que va tenir la millor oportunitat del partit tot just començar. Un escenari que podria haver canviat si el partit s'hagués posat 1-0 al 5'. Per sort no va ser així i el Barça va poder gestionar el partit fins que va aparèixer l'oportunitat, en forma de regal, que Luís Suárez no va desaprofitar. D'aquí al final, l'equip va aprofitar el cop anímic dels "pericos" i amb Messi al capdavant va tancar el partit que, a priori, era més complicat fins a final de temporada.

Dóna la sensació, aquesta vegada de forma definitiva, que l'equip ha agafat aquella regularitat que li ha mancat tota la temporada (4a victòria consecutiva a la Lliga). El problema és que ha arribat tard, ja que no depens de tu per guanyar la Lliga, però si que pot servir per competir-la fins l'última jornada i esperar una ensopegada que cada setmana que passa sembla més difícil ... tant difícil o més com aquelles Lligues de Tenerife o Riazor.

divendres, 28 d’abril de 2017

Encara queda alguna oportunitat

Foto: fcbarcelona.cat
Del partit de dimecres (7-1, amb doblets de Messi, André Gomes, Alcácer i gol de penal de Mascherano, el primer amb el Barça) el pitjor va ser el resultat del Madrid, que no va fallar en la seva visita a Corunya. És el problema de la situació actual a la Lliga, en que necessites que el Madrid deixi de sumar tres punts (com a mínim). Queden, per sort, algunes oportunitats. 

Contra Osasuna, el que més em va agradar és que, amb el 2-1, tot just començada la segona part i amb uns minuts previs de deixadesa, l'equip va saber reacionar, a diferència de molts altres partits aquesta temporada (la llista és llarga): 4 gols en deu minuts, del 57' al 67', i partit liquidat. El tram final va servir per a que Mascherano marqués el seu primer gol amb el Barça, des del punt de penal, com a cloenda festiva a un partit que ja havia començat commemorant el gol 500 de Messi amb el Barça, fet diumenge al camp del Madrid. 500 gols. Si hi penses una estona, una miqueta només, potser te n'adones de l'animalada ...

El partit va servir per a que agafèssin confiança (minuts i gols) jugadors que no han donat el rendiment que s'esperava d'ells, com Alcácer o André Gomes. El primer està arreglant els números en aquest tram final de temporada (7 gols en totes les competicions), però és obvi que ha rendit per sota del que s'esperava d'ell. I ja no parlo dels diners que va costar ...

Ara arriba el derby, en el que no pots fallar (com tots els que queden fins a final de temporada). Un altre partit a cara o creu al camp de l'Espanyol, fet que ja s'ha donat les últimes temporades i, espero, acabi amb el mateix resultats positiu de sempre.

LinkWithin

Related Posts Plugin for WordPress, Blogger...